Flatulències en campanya

«Era un menjar molt flatulent. Per entendre’ns, un guisat d’aquells intensos». Així relatava Josep Rull, ja en campanya, detalls sobre la seva estada a la presó. No sé gaire bé què és el que pretén traslladar l’exconseller; si vol dir que els cigrons a Catalunya no provoquen aires o vol mostrar la duresa d’Estremera. «El primer dia ens van donar unes hamburgueses tan cremades, que se’m va trencar la forquilla». ¿Va tenir mala sort? ¿Estaven totes socarrades o és que, quan el van veure arribar, la seva la van fer una mica més? ¿Pretén Rull generar un sentiment de pena davant dels seus potencials votants o suggereix que el tracte a la presó és denigrant? Segons la meva opinió, i sense menysprear la duresa indubtable de l’experiència, crec que hi ha una mica de la teatralització habitual de campanya. 

Estan sent dies molt interessants, pel que tenen de peculiar aquestes eleccions. D’un costat, els exconsellers construeixen una espècie de retrat heroic del seu pas per la presó, mentre Carles Puigdemont desenvolupa un relat estoic de la seva estada a Brussel·les. Participa en un o dos actes cada dia, amb la força que li dona aparèixer en un plasma en cada míting que se celebra a Catalunya, esperant que els vots s’imposin finalment al compliment de la llei. Segurament sap que té molt difícil poder tornar per exercir de president, però una victòria electoral reforçaria el seu permanent qüestionament d’un Codi Penal, que també ha sigut ratificat pels vots al Congrés dels Diputats. 

Al mateix temps, Oriol Junqueras es manté ferm en les seves conviccions, genuïnament estoic. Per això el jutge no accedeix a la seva excarceració. Probablement Junqueras és un romàntic, que encara pensa que els principis ho són tot. Però ell no pot fer campanya; és per això que ja hi ha membres d’ERC que estan deixant anar la idea que l’expresident va abandonar el vaixell sense importar-li a qui deixava enrere.

Una campanya electoral basada en la força dels principis, quan la teva substituta no se sap ni la taxa d’atur, té poc a fer davant de candidats que prediquen des de l’exili, candidats que ballen i volen passar-se el deute pel forro o enfront de teloners tan mediàtics com Pablo Iglesias o Ada Colau. És veritat que Inés Arrimadas tampoc entén de desocupació. Potser per això, Ciutadans ha optat per capitalitzar l’aplicació del 155.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

  

  Sorprèn també en aquests dies la defensa numantina que fa la CUP del projecte independentista, quan fins i tot els anteriors gestors de la Generalitat han admès que és inviable. Igual és que ells tenen un pla especialment dissenyat perquè la república sigui possible sense perjudici per als treballadors. Igual... I què es pot dir de Xavier García Albiol. El candidat del PP va demanar el vot abans del termini que marca la llei: «Com que som més xulos que ningú...». I va culminar el seu desastrós discurs amb un «a por ellos». Qui li haurà dit a Albiol que aquesta agressivitat li dona vots a Catalunya. Queda encara més de la meitat de la campanya. Quant fum. Quants aires.