El dinamiter en cap

Donald Trump ha dinamitat un pla de pau inexistent des de l’assassinat del primer ministre israelià Yitzhak Rabin. Aquella data, novembre de 1995, marca l’inici de la voladura dels Acords d’Oslo entre Israel i l’OAP de Iàssir Arafat, i l’ascens al poder de Benjamin Netanyahu i de la ultradreta israeliana que l’acompanya. Amb la seva decisió de reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel, el president dels Estats Units ha posat fi a un teatre en què participa la Unió Europea. Però també ha obert la capsa de Pandora.

 Els teatres en política ajuden a guanyar temps, a no prendre decisions difícilment reversibles. La comunitat internacional s’ha especialitzat a mantenir un llenguatge optimista, parlar de converses per posar en marxa el procés de pau quan no hi ha ni converses ni res que arrencar a la part que se sent impune. Parlem d’Israel. Netanyahu ha volat tots els ponts perquè busca, com els sionistes revisionistes als quals pertanyia el seu pare, el control de l’Israel bíblic. Gairebé ningú parla ja de la solució dels dos estats. Fa anys que no hi ha un pla de pau. Perquè n’hi hagi un, els Estats Units hi haurien de tenir un paper actiu. Obama ho va intentar. Trump va en la direcció oposada.

Israel ha ocupat gran part de Jerusalem Est combinant dues polítiques paral·leles: la compra de propietats i l’expulsió de residents palestins. També ha accelerat la colonització de Cisjordània davant el mutisme internacional. Ningú ha mirat d’impedir-la. Ni el Consell de Seguretat, ni els EUA, ni la UE, ni la Lliga Àrab. Aquesta colonització té com a objectiu fer impossible un Estat palestí i garantir-se una annexió del 80%: les fronteres i les zones on hi ha l’aigua, que amb el canvi climàtic serà més important que el gas i el petroli.

Ben aviat tot serà igual

La majoria dels països àrabs han emès comunicats amb més o menys indignació que serà representada durant uns dies en el teatre de la política. També la Unió Europea i Turquia juguen a l’escàndol en diferents graus. Després tot tornarà a la fotesa habitual.

Els palestins miraran de respondre-hi amb una tercera Intifada, però és tan gran l’esgotament de la població civil, trencada en la humiliació quotidiana, que és difícil preveure’n el resultat, si n’hi haurà de veritat i si aquesta protesta aconseguirà resultats concrets. No sembla que hi hagi força per a un combat prolongat amb un enemic més fort i que té els millors amics. Trump ha pres aquesta decisió d’acord amb el seu vicepresident i alguns dels seus donants, com Sheldon Adelson, el que Esperanza Aguirre va intentar endossar a Madrid com a remei de tots els mals. ¿Recorden Eurovegas? 

Aquest canvi en la política dels EUA al Pròxim Orient és conseqüent amb el gir a favor de l’Aràbia Saudita, el seu comprador massiu d’armes, i la denúncia de l’acord nuclear amb l’Iran. Aquests últims casos tenen com a objectiu allunyar-se de tot el que soni a obamanisme. Encara pot armar-la més a Síria o a Corea del Nord, per no parlar del canvi climàtic. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Som davant d’una presidència dinamitera, allunyada de la imatge de constructor (o especulador) d’èxit. Ens conformem que Trump no comenci una guerra mundial, i que arribi al final de mandat el gener del 2021 sense opcions a un altre. No s’ha de confiar en els votants, que no s’han mogut gaire, ni en els demòcrates; només tenim el fiscal especial Robert Mueller. La seva feina avança i preocupa l’entorn del president. Jerusalem és una altra cortina de fum. El secretari d’Estat, Tex Tillerson, va advertir a Trump que la mesura podria posar en perill el personal dels Estats Units, com va passar en l’atac a l’ambaixada a Líbia el 2012. El cap del Pentàgon, el general James Mattis, va demanar més temps abans de l’anunci per avaluar l’exposició de les seves tropes i, en tot cas, reforçar les seves defenses. El canvi d’ambaixada representa un desafiament que intentaran aprofitar els grups gihadistes.

Als palestins els queda poc espai en aquest nou Pròxim Orient. Una solució seria l’esbossada fa anys per Eduard Said: dissoldre les institucions palestines i demanar en massa la nacionalitat israeliana. Encara que donaria a Israel tot el territori, el forçaria a renunciar a l’Estat jueu per ser un país democràtic per a tots. Netanyahu no ho acceptaria mai. Ells volen la terra, però sense palestins. El pas que ha fet Trump allunya les solucions negociades, viola les resolucions del Consell de Seguretat i afavoreix els radicals. Els grans canvis, i aquest ho és, necessiten del pas de 20 anys per poder mesurar-ne l’impacte. L’única cosa clara és que no serà positiu.