Anatomia d'un retret

Al feixisme el que l'alarma no són Iglesias i els seus, sinó el sobiranisme i l'independentisme català

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp40849459 madrid 07 11 2017 politica pablo iglesias ofrecio una rueda 171107111649

zentauroepp40849459 madrid 07 11 2017 politica pablo iglesias ofrecio una rueda 171107111649 / DAVID CASTRO

Torno al vídeo per observar i sentir Pablo Iglesias retreure als independentistes haver despertat, sense voler o potser, afegeix, volent, el fantasma del feixisme». La frase, que no és en absolut improvisada, presenta diferents capes de significat. En una primera lectura, que és la més òbvia, hi aflora la injustícia que conté el retret. L’acusació no és de cap manera acceptable donades les conseqüències que per a l’independentisme ha tingut, té i tindrà, l’acció, al carrer, als despatxos, dels actvistes de l’extrema dreta. La sentència d’Iglesias va més enllà de la perversió, tan utilitzada aquests dies, d’igualar víctimes i botxins. El líder de Podem persegueix fer responsables els independentistes de l’ofensiva –real, del tot evident– de la dreta radical. Resulta moralment inacceptable culpar la víctima dels mals que pateix. Per això rebutgem, almenys els que ens considerem gent decent, culpar la noia violada per sortir al carrer vestint minifaldilla o el ciutadà de raça negra per aspirar a la igualtat amb el ciutadà blanc.

Però les paraules d’Iglesias impliquen també la constatació d’almenys un parell de fracassos. El primer és el fracàs de la Transició espanyola. Va ser una reforma, s’acostuma a apuntar. No va ser, per descomptat, una ruptura. Ni tan sols, en molts aspectes, un canvi. Va consistir en gran mesura en un pacte –injust, però que en determinats àmbits, durant un determinat temps, va funcionar bé– perquè s’incorporessin al poder els grups que n’havien quedat al marge a causa de la dictadura.

Jordi Pujol solia explicar el que va passar amb una il·lustrativa imatge. Després de morir hg, de l’autobús del poder en van baixar uns quants. La majoria d’ocupants, però, van continuar als seus seients. Això sí, una generació més jove va poder aprofitar l’ocasió per pujar-hi. Molts dels que van accedir aleshores als llocs de poder ho van fer a través del PSOE. Quaranta anys més tard, tot allò ha quedat obsolet. En gran mesura perquè les classes dirigents no han sabut adaptar-se, no han sabut posar-se al dia. A més a més, confiats de la seva impunitat, aquestes elits, situades sobretot a la capital d’Espanya, s’han dedicat a consolidar i a treure profit del seu estatus, en no pocs casos saquejant els cabals públics.

Notícies relacionades

L’altre gran fracàs al qual apunten les paraules  d'Iglesias és el patit per l’esquerra. El moviment del 15-M, sobre el qual tanta literatura s’ha fet i del qual va sorgir Podem, no ha aconseguit inquietar realment el que Iglesias anomena «el fantasma del feixisme» Al feixisme, entès bé com a referència a determinats sectors de la societat espanyola –també catalana–, bé com una certa mentalitat o cultura difuses, el que l’alarma de debò no són Iglesias i els seus, sinó el sobiranisme i independentisme català, actualment el més gran i també el més potent moviment civil i polític europeu. Per primera vegada se sent amenaçat.

Acabo amb una petita esmena. No és que Catalunya hagi despertat el feixisme, aquell vell enemic seu. Com passa al conte d’Augusto Monterroso, el feixisme mai ha deixat de ser-hi, ben viu, alenant, palpitant, exercint el seu poder manés qui manés, governessin els uns o governessin els altres. H