'The Room' i el final de la tonteria

Aquest Nadal s’estrena The disaster artist, la meravellosa comèdia de James Franco sobre el rodatge de The room (2003), considerada «la pitjor pel·lícula de la història». Adoro la pel·lícula de Tommy Wiseau. Potser tot en ella està malament, però la torno a mirar contínuament. La disfruto sempre, la recomano, segueixo comentant-la amb els meus amics i, quan puc, escric sobre ella. Al final, desfent-me dels prejudicis i la tonteria, he arribat a la conclusió que és una de les meves pel·lícules favorites. Com també ho deu ser de la infinitat de fans que l’han convertit en la cult movie més important d’aquest segle. The room suposa un abans i un després en el cine de culte. És un títol clau per entendre el canvi en l’era d’internet de la manera de reivindicar aquelles pel·lícules que –per rares, imperfectes, difícils de desxifrar o inesperades– neixen en els marges però són tan valuoses com altres de considerades incontestables.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

The room és fascinant. Igual que tantes altres pel·lícules de culte, ens interpel·la de maneres inesperades, ens sedueix des de llocs habitualment mal vistos (l’accident, l’error) i llança preguntes que ens desafien: si és tan terrible, ¿per què ens agrada tant? ¿Què entenem per bones i males pel·lícules? ¿Quins mecanismes esotèrics activa el cine per enredar-nos? Tant de bo totes les pel·lícules perfectetes però oblidables que ens empassem a l’any ens moguessin així.

Per tot plegat, soc altament sensible a determinats comentaris i articles que, arran de The disaster artist, han començat a aparèixer sobre The room i el cine que representa. Són unes interpretacions des de l’arrogància, el cinisme i la sornegueria, coses que no poden tenir menys a veure amb el cine de culte. Acostar-nos a aquelles pel·lícules creient-nos millors és no haver entès res. Si tens la sort de no haver vist encara The room, no cometis l’error de posar-te-la per riure-te’n de dolenta que és (els prejudicis i la tonteria que abans deia). Seria desaprofitar l’ocasió de disfrutar més i millor d’un film, d’un cine, tan valuós com els que passaran oficialment a la història.