L'independentisme ocupa Brussel·les

L'enèsima demostració de força, capacitat mobilitzadora i eficàcia organitzativa de l'independentisme es va viure ahir a Brussel·les. Desenes de milers de persones (més de 45.000 segons les autoritats belgues) van ocupar la capital de la Unió Europa (UE) i la van tenyir d’estelades i del color groc, símbol de l’exigència de llibertat per a Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Va ser, una vegada més, una manifestació multitudinària i cívica, a l’estil de les diades, amb la dificultat afegida que ahir es tractava de manifestar-se a milers de quilòmetres de distància de Catalunya. 

Políticament, aquesta distància es va convertí en un abisme entre l’independentisme i l’europeisme que una vegada va ser sant i senya del nacionalisme català. Carles Puigdemont, cap de llista de Junts per Catalunya, es va donar un bany de masses en un acte conjunt de campanya de les tres candidatures independentistes que l’expresident va capitalitzar, cosa que va incomodar ERC. El seu discurs va ser dur amb la UE, en la línia populista amb què Puigdemont ha coquetejat des que va decidir, amb quatre exconsellers més, instal·lar-se a Brussel·les per fugir de l’acció de la justícia espanyola. En un discurs la melodia del qual resulta molt familiar a Brussel·les (al capdavall, en ocasions sona molt als discursos populistes euròfobs), Puigdemont va dibuixar una Europa allunyada dels ciutadans, en mans de foscos interessos i dirigida per líders de dubtosa honradesa. És el mateix traç gruixut deformat i caricaturesc amb què dibuixa una Espanya franquista 40 anys després de la reinstauració de la democràcia.

   

Puigdemont obvia, i amb ell gran part de l’independentisme, que la Unió Europea no donarà mai suport a un moviment polític (per molt impressionants i cíviques que siguin les seves manifestacions) que trenqui la llei i vulneri la Constitució d’un Estat membre. Obvia que, amb totes les seves imperfeccions, la Unió Europea ha creat a Europa un espai de benestar, progrés i convivència sense el qual Catalunya no seria el que és avui. Obvia que Espanya és un Estat de dret homologable a qualsevol altre del club europeu. I obvia que el populisme potser dona rèdits electorals (com indiquen les enquestes), però no serà mai una bona targeta de visita a la Brussel·les comunitària. Si la via unilateral és una via morta, girar l’esquena a Europa és suïcida.