Anar al contingut

Al contraatac

El problema no és que en algunes botigues et diguin «senyora», sinó quan no queda ningú que et digui «petita»


Mai m’ha importat que em diguin «senyora». En realitat, fa molt temps que en certs establiments em diuen així, com abans l’hi van dir a la meva mare (que ho detestava) i a la meva àvia (que no concebia que se la pogués anomenar d’una altra manera). Em resulta molt més xocant que en algunes botigues em parlin de tu sense conèixer-me, amb una despreocupació enrotllada i gairebé sense mirar-me a la cara.

Com a instrument de civilització crec més en la distància (en les formes, la cautela, la reserva i la delicadesa) que no pas en la confiança. I la via que condueix de la cortesia a la cordialitat i finalment a l’afecte (a vegades es fa en cinc minuts, altres en dos anys, o mai) no és cap tonteria, ja que és el trajecte que converteix dos desconeguts en amics.

M’agrada que a la ferreteria del barri em diguin «senyora» mentre m’expliquen els diferents tipus de paelles que existeixen, que a la fruiteria del mercat em diguin «carinyo», que al forn de la cantonada em diguin «guapa» i que el quiosquer em conegui simplement pel meu nom (i jo pel seu).

Recordo que Ana María Moix, quan anava a comprar a la carnisseria, es feia passar per l’assistenta: «Posi’m un filet ben gustós per a la senyora, que si no després em renya», li deia al perplex carnisser.

I m’agrada que Sartre i Simone de Beauvoir, malgrat una convivència de més de 50 anys, es parlessin sempre de vostè i mai es casessin (i que ell no acceptés el premi Nobel malgrat necessitar els diners, i que utilitzessin la seva llibertat –tan semblant a la nostra– fins a les últimes conseqüències).

Treure substantius

Mai m’ha preocupat que m’afegeixin substantius, sinó que me’ls treguin. Em vaig negar a deixar de ser dona quan vaig ser mare, malgrat les enormes pressions socials. Vaig viure com una mort pròpia que encara arrossego deixar de ser la filla d’algú viu. No m’he casat mai amb els homes que he estimat (amb els quals he tingut fills, amb els quals he conviscut) per por de deixar de ser tard o d’hora l’amant i haver de conformar-me amb el paper d’esposa.

M’han dit: nena, petita, senyoreta, senyora, mamá, mami, litri (així em deia la meva tata), fifi, chanquete (em deia el meu pare perquè era una criatura escanyolida que no menjava res), pendeja (em deia la meva mare), bruixa, guapa, lletja, carinyo, preciositat, tresor, trasto, Mile, Milenita, foc de les meves entranyes i unes quantes coses més que, com mantres o invocacions, es xiuxiuegen en la foscor. Al llarg de la nostra vida haurem sigut i serem simultàniament moltes persones.

El problema no és que en algunes botigues et diguin «senyora» (a mi m’importa un rave ser una senyora, el que m’agrada és ser dona), el problema és quan no queda ningú que et digui «petita».

0 Comentaris
cargando