El que no pot ser no pot ser

«I a més és impossible», afegia Rafael Gómez Ortega, el Gallo. Vaig recordar aquesta dita fa uns dies, durant la conferència que feia un col·lega, quan un del públic li va preguntar: «¿Per què l’Estat no fa més per aconseguir que la política monetària sigui més eficaç?». I vaig pensar: perquè no pot ser, a part que l’Estat no fa la política monetària, sinó un ens independent, en el nostre cas el Banc Central Europeu (BCE).

La política monetària, com gairebé totes les polítiques, és molt complicada, perquè passa per les decisions lliures d’uns quants milions de ciutadans lliures, de manera que la possibilitat que al final resulti exactament el que es proposava el consell de govern del BCE sembla molt poc probable: ha de canviar les decisions dels bancs, perquè animin els seus clients a demanar més crèdits o menys, de manera que, a la llarga, tots hi sortim guanyant. I això és més difícil encara si es tracta de mesures heterodoxes, com les dels últims anys, que miren de fer el que fins ara no s’havia fet. 

Però no vull explicar aquí com es dissenya i executa la política monetària, sinó comentar un canvi que s’està operant en aquesta política, i que té a veure amb la pregunta de l’assistent a la conferència. El BCE ha dissenyat tradicionalment la seva política per crear un marc estable per a les decisions financeres a la zona euro. El que pretén és que els que tinguin projectes d’inversió interessants i sostenibles aconsegueixin, finalment, els fons que necessiten; que els bancs i altres institucions financeres puguin portar a terme el seu negoci de forma regular, sense sobresalts, i que vostè i jo, els que guardem els nostres diners als bancs, poguem fer-los servir d’acord amb les nostres necessitats, sense ensurts. 

¡Ah!, però la política monetària va també més lluny. Perquè arreu del món passen coses que afecten els seus ciutadans, i molt, perquè posen en perill els seus estalvis, o dificulten el seu accés al crèdit, o posen els bancs en situació pròxima a la fallidas o mil problemes més. I llavors veiem els bancs centrals abandonar aquella política que podríem anomenar de guant blanc i usar l’artilleria pesant per corregir ràpidament aquell problema. Per exemple, després del l’11-S, quan van tenir lloc els atemptats a Nova York, el BCE, com els altres bancs centrals, va proporcionar sense tardança grans sumes de liquiditat als bancs per evitar la crisi de confiança que podria suposar, per als ciutadans de qualsevol país, anar a retirar diners del seu banc, encara amb l’ensurt de les Torres Bessones al cos, i rebre la resposta que… el banc no tenia diners, els seus diners. 

Els bancs centrals intenten portar a terme les seves actuacions amb mà esquerra, sense causar ensurts ni crear preocupacions innecessàries, però també intenten actuar amb decisió i energia quan consideren que val la pena. I els hem vist ficar-se en el pantanós món dels tipus d’interès negatius, i comprar el deute públic dels governs (cosa que ja feien abans) i el deute privat de les empreses (cosa que abans no feien), per aconseguir fer canviar un estat de coses que estava frenant el crèdit i, per tant, la recuperació econòmica i la creació d’ocupació. 

¿Tres hurres, doncs, pel BCE? Quedem-nos, per ara, amb dos. Un, de molt ben guanyat, per haver actuat amb contundència i decisió en moments en què el sistema financer mundial corria seriós perill –amb una mica de retard, és veritat, però al final ho van fer–. I un altre per facilitar la reducció dels tipus d’interès per rellançar el crèdit, amb les seves mesures extraordinàries. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Però no m’atreveixo a donar més hurres, perquè em preocupa que li agafi l’afició a intervenir en l’economia amb massa freqüència, com si el BCE fos capaç de solucionar tots els problemes per ell mateix. El que, com ens recordava el torero de l’anècdota, no pot ser. Encara que, en honor a la veritat, he de dir també que el seu president, Mario Draghi, ha dit sempre que ell tenia només una de les tres claus de la recuperació econòmica, la monetària. I que sense les altres dues, la fiscal i la de les reformes estructurals, no podia aconseguir arreglar-ho tot. Perquè, a més, és impossible. Així doncs, em reservo el tercer hurra per al BCE fins a veure com aconsegueix retirar les seves mesures extraordinàries i com pot tornar a aquesta manera, ortodoxa, avorrida fins i tot, de manejar els diners i el crèdit de manera que els ciutadans puguem actuar amb seguretat i creativitat, amb risc i amb audàcia. Perquè la prosperitat del país depèn d’això, no dels incentius monetaris del BCE.    

Professor del IESE.