Anar al contingut

Geometria variable

zentauroepp37037117 barcelona 25 01 2017 sesion de control en el parlament en 170518130911

El desconcert independentista

Joan Tapia

Ni els votants d'ERC ni els del PDECat saben qui és l'autèntic candidat a president

Un gran desconcert sacseja el secessionisme. I és natural després del ridícul de la independència «simbòlica». ¿Què es pot argumentar quan el full de ruta s’ha enfonsat i el somni de la independència amb presses ha desembocat en el 155? A més, els que van anar junts a les plebiscitàries del 2015 van ara desunits perquè ERC no admetia renunciar una altra vegada a la victòria i perquè l’antiga CDC no vol entregar als republicans la bandera de la casa gran de l’independentisme. Per això Mas ha tolerat i incitat –totes dues coses a la vegada– la candidatura de Puigdemont.

Van dir que cada un aniria pel seu costat, però amb una part del programa pactada. Ni això ha sigut possible. La CUP posava com a condició seguir amb la via unilateral, cosa que ni ERC ni el PDECat podien acceptar perquè és la insurrecció de la qual se’ls acusa als tribunals. I el PDECat exigeix que Puigdemont segueixi sent president perquè té la legitimitat. Encara que perdi. Una altra cosa és acceptar el 155. Pecat mortal.

Marta Rovira, sempre preclara, va proposar que coexistissin dos governs: un a l’exili, presidit per Puigdemont, i un altre executiu. Però l’invent va tenir poc recorregut. A més, ni els votants d’ERC ni els del PDECat saben qui és l’autèntic candidat. Junqueras potser no ho pot ser per la seva situació jurídica, i a més Xavier Domènech afirma, amb raó, que li sap greu dir-ho perquè és a la presó, però que la seva gestió econòmica ha sigut un desastre. En un arravatament feminista, s’ha entronitzat Marta Rovira, però ja ha quedat patent que la republicana no aguanta. Carles Mundó, que acaba de sortir de la presó, seria una bona opció per a una Esquerra revisionista, perquè va intuir que la declaració unilateral no funcionaria. Però potser això a ERC és motiu d’excomunió, com li ha passat a Santi Vila al PDECat. Encara que Mundó –al revés que Vila– va obeir disciplinadament una estratègia en què no creia.

I al PDECat el tapat és el gran misteri. És evident que Puigdemont només és útil fins al 21-D i que després tant Artur Mas com Marta Pascal –que s’entenen només a estones– voldran controlar la llista. Però els costarà, perquè no seran al Parlament. Turull Rull, que han sortit de la presó, tenen experiència, però són de pinyó fix i la llista a enquadrar és massa heterogènia.

I la gran qüestió és el programa real del separatisme. La renúncia a l’unilateralisme –de tots menys la CUP– és acceptar que la independència va per llarg. ¿Què proposen llavors a curt? Només tenen dues opcions. Una, seguir amb la repetició estèril de misses i manifestacions, cosa que pot cansar. Dues, passar de la poesia a la prosa, a un icetisme amb cafeïna més carregada, a aconseguir més autogovern a través de les lleis i la negociació. Però seria rectificar el que es va emprendre el 2012 i no semblen preparats. Ho  ha escrit Josep Ramoneda: «L’independentisme necessita guanyar per demostrar que segueix malgrat els errors encadenats». És una cosa per acontentar els que pensin que l’any que ve a Jerusalem. 

0 Comentaris
cargando