ANÀLISI

¡Fora la Primera República!

El mapa autonòmic va suposar una bufetada a la història dels pobles d'Espanya que algun dia haurà de reparar-se per respectar l'origen de les coses i assentar el futur

2
Es llegeix en minuts

Els dimonis de la Primera República persegueixen els socialistes espanyols. Quan senten parlar de federalisme, se’ls apareix un holograma del Viva Cartagena i el desordre cantonalista causant del fracàs de la Constitució del 1873. D’aquesta por atroç al passat neix la teoria federalitzant de l’Estat de les autonomies, una autolimitació i una complicació per a Miquel Iceta. Cada vegada que el candidat del PSC vol fer-se fort en el projecte federalista com a alternativa al secessionisme, encara que només sigui reclamant el consorci tributari previst a l’Estatut, aquells dimonis prenen cos en els dirigents regionals del PSOE i l’embolic està armat.

Els federalistes i els federalitzants s’assemblen com les vaixelles de porcellana amb les de duralex; totes dues serveixen per menjar, tot i que no és el mateix. Al record republicà s’hi suma la fidelitat emocional del PSOE amb l’Estat de les autonomies, del qual es considera pare juntament amb UCD, i l’horror a l’asimetria. L’asimetria estava en la idea inicial; va ser liquidada en els pactes autonòmics firmats per socialistes i ucedistes al cap de poc d’haver-se estrenat la Constitució, arran de l’ensurt de Tejero. 

La negació jurídica de l’asimetria de la realitat ha resultat una mala opció, almenys des de la perspectiva dels territoris asimètrics. Les esperances de la federalització no van passar de l’intent de Zapatero (la conferència de presidents autonòmics i un breu assaig de presència de les comunitats autònomes davant la UE) i no es van plantejar seriosament la cooperació administrativa entre Estat central i les autonomies ni el control del poder central per part de les comunitats. 

L’Estat autonòmic queda lluny d’una federació real, atès que les comunitats autònomes no poden convertir-se en autèntics estats, amb les seves constitucions, el seu poder judicial i la seva hisenda. Ja ho va advertir al seu dia Gregorio Cámara, constitucionalista i per uns mesos diputat del PSOE: el model federal no està recollit a la Constitució. Alguns dels seus col·legues creuen veure-ho. Altres saben que sense una nova Carta Magna no hi haurà federalisme possible, sense perdre de vista les dificultats del projecte. ¿Els futurs estats federats podrien expressar el seu consentiment a la creació de la federació o el procés es desenvoluparia segons la sobirania única?

Notícies relacionades

El cànon tradicional de sobirania és un inconvenient, sens dubte. Potser es podria avançar una mica si s’atenguessin els suggeriments dels que, com Hugo Cyr, proposen legitimar la federació pels vincles de lleialtat de les parts o a desprendre’s del sobiranisme segons Borel i abraçar la sovereignity anglosaxona. El catedràtic Arbós ho acostuma a dir: més competències exclusives i menys música celestial. Després hi ha el nombre d’estats federats sostenibles. 

El mapa autonòmic va suposar una bufetada a la història dels pobles d’Espanya que algun dia haurà de reparar-se per respectar l’origen de les coses i assentar el futur. El federalisme no serà un camí de roses, però la federalització sembla una excusa per no caminar-hi.