Un Pla més que explosiu

Tothom li estireganya la boina per on li convé, però a partir de la publicació dels seus inèdits més tremebunds a Fer-se totes les il·lusions possibles, resulta molt més difícil emmascarar Josep Pla i fer-lo passar per un amant d’Espanya. 

Pla és el contrari de Gaziel. Si els cels de Castella forçaven la vena liricopolítica de Gaziel, a Pla li sortien grans només de posar un peu a Madrid o de pensar-hi. 

Pla, exiliat de guerra per no ser assassinat i degradat després a minúscul espia de Franco pel seu protector Cambó, és així mateix un detractor del bilingüisme i un enemic implacable del mestissatge. Que el català s’adapti tant com pugui a les circumstàncies, que llepi tants culs com convingui, que no es rebel·li, però sobretot que no es despersonalitzi i es contamini d’espanyol. En aquest llibre hi ha moltes pàgines que ho especifiquen: aquesta és la seva justificació, el sentit últim de la seva obra, des del Quadern gris fins als Homenots.

Fer-se totes les il·lusions possibles conté molt de material de rellotgeria, potser ni aprofitable per la CUP: «D’ençà de l’entrada dels nacionals en aquest país no he sentit cap ràdio espanyola, no he llegit cap diari... així he pogut mantenir el meu esperit sense cap contaminació de l’ambient».

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Sempre al marge de l’«embassa-ment de merda de proporcions generals fantàstiques» en el qual «les autoritats no són més que els inspectors del manteniment de la merda estable». Un embassament que se sosté, segons aquest Pla gairebé marxista, a base de l’explotació injustificable i permanent dels obrers.

Més indigerible deu ser encara que el gran conservador, el defensor de l’estatus quo polític i social, no tan sols defensi l’ateisme a ultrança, sinó que combati de manera ferotge l’Església i l’ensenyament religiós. En un molt anticlerical apunt sobre l’exagerat convent nou dels carmelites, que dominava Palafrugell, arriba a imaginar, sinó a desitjar, que els el tornin a cremar.