I de sobte un empat

Aningú li agrada empatar, i menys quan el partit es juga un dissabte a la una del migdia, com ahir al Camp Nou. Durant anys vaig somiar en una vida alternativa com a aficionat al futbol, en la qual jo havia nascut al nord de Londres i era seguidor del Tottenham. Quan arribava el dissabte, la millor opció era anar-se’n al pub al migdia i seguir els spurs davant una pinta de cervesa. Amb els amics celebràvem igual les victòries i els empats, i a mitja tarda, a aquella hora en què la tardor d’Anglaterra s’assembla a una cançó trista de The Cure, mirava amb enveja com anaven sortint a la tele els resultats de les lligues estrangeres. No es pot tenir tot. 

Aquí, en aquest altre món més real del Barça, i amb moltes més hores d’alegria, l’empat d’ahir a l’hora de dinar ens va provar tan malament com una derrota. Però on es va viure pitjor va ser en un altre món alternatiu: el continent asiàtic. Per una vegada que els xinesos i els japonesos podien veure un partit del Barça en directe, a una hora decent, i va el Celta i l’empata sense arribar a merèixer-s’ho. Són els efectes de la globalització.

Quan anàvem guanyant 2-1, jo hauria firmat un empat a canvi que Umtiti no es lesionés de gravetat. No obstant, al final del partit, el repartiment de punts em va semblar una broma de mal gust. Tot i el resultat esquiu, el més lògic és pensar que es tracta d’un accident, ja que no es pot dir que el Barça jugués malament, excepte potser els primers minuts. Messi es va retrobar amb el gol; Paulinho, Piqué i Suárez van tenir oportunitats més que clares, i hi va haver alguna jugada de les que abans vèiem més sovint. Per això l’empat va resultar tan desagradable al Camp Nou a les tres de la tarda, com en un bar de Xangai a les 10 de la nit.

La mitjana anglesa

Notícies relacionades

El Celta desarma el Barça

¿Per què es protegeix els fumadors?

Aquest desenllaç imprevist em va fer pensar un altre cop que els empats són absurds i inútils. Que desagradables, ¿oi? Fa anys, quan Terry Venables entrenava el Barça i les victòries valien només dos punts, es va posar de moda la mitjana anglesa: guanyar a casa i empatar sempre fora (és a dir, el 75 % dels punts) era una garantia per guanyar títols. Avui ja no, avui l’empat no és equidistant: és més a prop de la derrota que de la victòria. Algun matemàtic hauria de dedicar la seva tesi doctoral a estudiar el forat negre on van a parar tots els empats.

Si és veritat que ahir el Barça es va deixar dos punts, no és menys cert que el Celta al final només se’n va endur un. ¿On és, doncs, el tercer punt? Un càlcul lògic fa pensar que se’l van repartir a trossets els altres 18 equips de la Lliga, encara que qui més l’assaborirà és el València, és clar. ¿O potser se’l va quedar l’àrbitre, que una setmana més ens va anul·lar un gol legal?