Dilema català

L'íntim plaer del 155 i Sixena

L'article de la Constitució s'executa com a càstig exemplar. És un «te vas a enterar de quién manda aquí»

1
Es llegeix en minuts
ealos39510929 obras de sijena en el museu de lleida

ealos39510929 obras de sijena en el museu de lleida

Com els nens quan canten, mofetes, «mira, mira, mira. Mira el que et faig. Ara mano jo. Mira, mira, mira». Així somreia per sota el nas el ministre espanyol Íñigo Méndez de Vigo, quan, amb veu ampul·losa i sense dissimular ni una gota la seva expansiva excitació, va voler fer passar per la pedra la Generalitat anunciant el retorn a Aragó de les obres de Sixena. La cara de l’alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, era un poema. Atònit, exclamava: el 155 no es va pensar per a això. Els ulls li sortien de les òrbites. S’equivoca: el 155 es va pensar per a tot. I aquest «tot» inclou anar a la contra de qualsevol decisió del Govern català que comporti evidenciar que és el Govern espanyol qui governa a Catalunya sense contemplacions. Se li gira en contra a l’alcalde en un efecte bumerang el suport que el seu partit, el PSC, ha donat al govern del PP.

El 155 s’executa com a càstig exemplar. És un «te vas a enterar de quién manda aquí», que no té marc social, ni coneix els límits polítics. Per això, el mateix delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, ha anunciat que es continuarà aplicant fins que «es consideri convenient», passades les eleccions del 21-D. És un «jo decideixo quina part del poder que acumulo et derivo». L’Estat de les autonomies era graciable. I els governs catalans, tots, d’ençà de la Transició, s’havien cregut que estava afermat.

Notícies relacionades

Error. El poder real rau en les estructures de l’Estat espanyol. Poder executiu, legislatiu i judicial van a l’una. I no és només una qüestió del signe polític del Govern espanyol, que ara és del PP, i més endavant o més endarrere, del PSOE. Els punys tancats del Rei d’Espanya dos dies després de l’1 d’octubre no enganyen. És cert que, sense la declaració de la república, el 155 era només una amenaça, però ja llavors s’havien confiscat els comptes de la Generalitat; no ens equivoquéssim.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L’efecte pervers del 155 és molt gran. Quan s’ha trobat el gust a aplicar-lo, ah, entenc el ministre... és una temptació deliciosa i provoca un plaer tan íntim, que deu costar molt estar-se’n!