La llei del més fort

Encara que als Estats Units la meitat de la població segueixi recolzant Donald Trump, fora, el rebuig generalitzat pot ser l’únic que impedeixi despertar-nos amb un tuit del president nord-americà anunciant l’inici de la primera guerra nuclear contra Corea del Nord i el seu consegüent atac.

L’assaig, dimecres, de l’últim míssil per part del règim de Kim Jong-un evidencia que tenen un projectil capaç d’arribar a territori americà. Sincerament, aquesta amenaça inquieta i no només perquè estigui en mans d’un dictador esperpèntic en un país remot, sinó també perquè ha posat en evidència la promesa de l’home que dirigeix la nació més poderosa del món d’acabar amb l’amenaça que un míssil nord-coreà arribés als Estats Units.

La finestra preventiva s’ha tancat. Si ens creiem que els seus míssils no només poden recórrer milers de quilòmetres, sinó que a més són capaços d’aconseguir la fusió necessària per posar-hi un cap nuclear, l’amenaça ha deixat de ser-ho i s’ha convertit en realitat.

Si això és així, Kim Jong-un culmina el somni d’una dictadura dinàstica en un país tancat al món, amb un règim tirànic capaç de defensar-se de qualsevol agressió externa. El problema és que ara ja no es pot llançar un atac preventiu per frenar la carrera. Si hi ha conflicte, serà una guerra nuclear, la primera en la història del nostre planeta.

Seria injust carregar el problema de Corea del Nord a Donald Trump. No l’ha creat ell, però inquieta que entre els seus assessors hagi començat a córrer la vaga idea que els EUA poden acabar amb el règim i destruir-lo totalment amb una bufada ferotge i en un sol dia. No fa falta intuir que seria un error. Només cal recordar el que va passar a Sèrbia per comprovar que aquell règim va aguantar més de dos mesos la pluja de míssils abans de sucumbir.

A Corea del Nord seria encara pitjor. És un país que va construir milers de búnquers abans de ficar-se en la carrera nuclear, amb una població militaritzada preparada per aguantar tant com calgui i un règim de mà de ferro que ha seguit desenvolupant míssils nuclears malgrat les sancions i el bloqueig, a costa de matar de gana sense cap mena d’inconvenient la des­ena part dels seus habitants.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Pot ser que la seva carrera pari aquí, una vegada aconseguit l’objectiu, o pot ser que no. L’escalada nuclear no té final i segur que amb els Jocs Olímpics d’hivern –que se celebraran al febrer al seu veí país del sud–, el líder voldrà mostrar múscul llançant algun nou senyal, però continuarà sent un assaig.

Pyongyang pot tenir un míssil nuclear que intimida, però sap que no el podrà utilitzar. No és una bona notícia haver arribat fins aquí, però encara podria ser pitjor. Perquè tot i que Trump no sigui el culpable, la seva tendència megalòmana i arrogant de convertir-se en l’estrella de tot el que toca, escopint amenaces per la xarxes, pot fer d’aquest un problema pitjor i acabar convertit en la destrossa mundial més gran. Només cal que s’entregui a la llei del més fort, que mai és la del més intel·ligent.