Puigdemont i el 'catexit'

La trajectòria recent de la Unió Europea, uns anys de crisi i convulsions, pot explicar-se a partir de dos eixos: la crisi econòmica  (el deute i la governança de l’euro) i la crisi política (l’auge del nacionalisme aparellat amb els populismes d’extrema esquerra i dreta). La crisi política ha posat la UE davant difícils situacions, com el brexit o la irrupció de Marine Le Pen a França. El populisme en diferents països té en comú el rebuig del projecte comú (que veuen com a hostil a la població), el retorn a les essències i la ruptura de l’statu quo. El catalanisme sempre ha sigut europeista, però en una confusa successió de declaracions i tuits de rectificació, Carles Puigdemont ha coquetejat de col·locar l’independentisme entre les files de l’euroescepticisme, un lloc en què el catalanisme mai s’hauria imaginat que estaria i en què Catalunya no s’ha de situar mai.

La deriva de Puigdemont no ha fet més que accelerar-se des que fa ara un mes va canviar d’opinió sobre la marxa, no va convocar les eleccions com havia dit als mediadors que faria, va presidir la desangelada declaració d’independència i es va fugar a Brussel·les juntament amb quatre exconsellers. Des de la seva arribada a la capital belga i comunitària, Puigdemont ha fet créixer les seves crítiques a Europa al considerar que la UE va preferir donar el seu suport al Govern de Mariano Rajoy abans que a la seva via unilateral cap a la independència. La seva proposta d’un catexit (que els catalans votin si segueixen o surten de la UE) situa Puigdemont i la llista electoral que presideix més a prop d’un Nigel Farage que no pas del clàssic moviment democristià europeu. No és el primer dirigent de l’antiga Convergència que ho fa: cal recordar el vídeo de felicitació amb el qual Artur Mas va rebre la victòria als EUA de Donald Trump, el més exitós dels populistes del segle XXI. Sembla que en l’imaginari victimista de l’independentisme Madrid ja no té tota la culpa de les tristors de Catalunya, ara Brussel·les també hi aporta la seva part. La realitat és una altra:  el benestar modern de Catalunya no s’entén sense Europa. La societat catalana no es mereix que alguns dels seus líders la situïn on no ha d’estar: en la radicalitat dels populismes que soscaven la UE. El coqueteig de Puigdemont amb l’euroescepticisme és una irresponsabilitat. Una altra d’una llarga llista.