El penúltim dilema de Rajoy

Mariano Rajoy, a Madrid, a la Moncloa, té temps fins dijous. El 30 de novembre expira el termini per a la presentació de candidats per ser president de l’Eurogrup, l’organisme que agrupa els ministres d’Economia de l’eurozona i que ara presideix l’holandès Jeroen Dijsselbloem, que, l’última vegada que va estar el càrrec en joc, es va imposar a Luis de Guindos. Espanya, amb el mateix candidat, tindria ara gairebé totes les butlletes de la rifa per obtenir aquesta presidència. El problema és que també aspira –en teoria amb el mateix candidat– a la vicepresidència del Banc Central Europeu (BCE), que deixa lliure el portuguès Vítor Constâncio la primavera del 2018. I, és clar, en els complicats equilibris de la Unió Europea, és pràcticament impossible que Espanya guanyi en els dos fronts. Per tant, toca escollir, després d’analitzar els inestables compromisos i les promeses volubles en el joc d’interessos europeus, encara més amb la incògnita de quin serà el futur Govern alemany.

    

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Rajoy té la paraula. Titllat amb freqüència de «tancredisme» pel temps que triga a prendre decisions, ha sigut el president que ha hagut de prendre les decisions més compromeses, polèmiques i decisives per al futur d’Espanya. Va impulsar i va aprovar la reforma laboral més important en un quart de segle, va acceptar el rescat bancari però va evitar el de tota l’economia, en contra dels desitjos i les pressions d’empresaris i banquers, i per últim, ha aplicat a Catalunya l’article 155 de la Constitució. Triga, però quan actua –obligat o no per les circumstàncies– no va amb embuts, al marge de crítiques i aplaudiments. Ara, la decisió de si opta per la presidència –gairebé segura– de l’Eurogrup o per la vicepresidència –una mica més dubtosa– del BCE pot semblar menor, però també és molt transcendent per a Espanya en els pròxims anys.

Decisió presa

L’inquilí de la Moncloa, sens dubte, té decidida la seva opció, encara que no l’hagi anunciat. No és home de llevar-se al matí i canviar d’opinió. Si prefereix més un pardal a la mà que una perdiu en l’aire, o sigui la presidència de l’Eurogrup per a Guindos, haurà de buscar un candidat que aspiri a un lloc al BCE, encara que no sigui de vicepresident. Si decideix que Guindos –que té les seves preferències i el president les coneix– accedeixi a la poltrona del BCE, abans o després haurà de substituir-lo en el Govern. Una d’aquelles regles europees no escrites diu que al BCE no s’hi opta directament des d’una cartera en un Govern. Això significaria que Guindos deixaria de ser ministre fins que accedís al BCE, cosa que obligaria Rajoy a substituir-lo al capdavant d’Economia, un lloc al qual aspiren els germans Nadal, Álvaro, ara ministre d’Energia, i Alberto, secretari d’Estat d’Hisenda. Tot això sense oblidar que Cristóbal Montoro no voldria que en una nova etapa el responsable d’Economia volés gaire per lliure. Més decisions. El penúltim dilema de Rajoy, per ara, que, potser, ja té resolt.