El nacionalisme i l'ensenyament
L'escola catalana i el procés
No és exagerat afirmar que als col·legis hi ha ingerències ideològiques i una instrumentalització política
La successió d’esdeveniments des del setembre i el fet que el destituït Govern col·loqués els centres escolars al focus de l’1-O ha permès treure a la llum dues qüestions que s’entremesclen però que són diferents: la instrumentalització política de l’escola i el més complex debat al voltant de l’adoctrinament. De la mateixa forma que seria absurd pretendre que el món educatiu visqués al marge dels debats socials, hi ha raons de sobres per preguntar-se si és acceptable la politització rampant que hi ha en no pocs centres escolars de Catalunya i si es pot fer callar les veus crítiques afirmant que es tracta d’un atac a l’ «escola catalana».
Un sintagma com a escut
D’entrada, el problema és amb el sintagma escola catalana que utilitzen un ampli ventall d’entitats integrants del Marc Unitari de la Comunitat Educativa com a escut per al debate. Tots hem vist dins dels centres educatius pancartes cridant a preservar el model d’«escola catalana» (en llengua i continguts, s’afegeix), que significa dues coses. Primer, una defensa a ultrança del monolingüisme, és a dir, l’escola que es defensa té només el català com a llengua vehicular obligatòria a totes les seves etapes educatives. Ara bé, com que l’aposta monolingüe no pot ser considerada moderna ni inclusiva, es maquilla amb un altre concepte de connotacions positives, la immersió lingüística, una tècnica d’aprenentatge convertida en un artefacte ideològic per justificar l’exclusió del castellà. Entenguem-nos bé, per descomptat que s’estudia l’assignatura de llengua castellana, però se la proscriu com a vehicle d’aprenentatge d’altres coneixements. El monolingüisme obligatori és un model insòlit en una societat bilingüe i amb dues llengües oficials. Una altra cosa és que la realitat del professorat sigui complexa i la immersió completa no s’acabi d’imposar.
Interferències en forma de pluja fina
I, segon, l’escola catalana ho és també en «continguts». Això últim significa que té una funció nacionalitzadora. Un examen de la majoria dels manuals en ciències socials reflecteix una voluntat no sols de singularitzar nacionalment Catalunya i els catalans com «un sol poble» sinó de presentar la relació amb Espanya de forma conflictiva, negativa, alimentant el ressentiment i fins i tot la hispanofòbia. Parlar d’adoctrinament és delicat, generalitzar és injust, però afirmar que hi ha fortes ingerències ideològiques no és exagerat. A vegades són molt clares (la prova és que ja hi ha requeriments oberts davant l’alta inspecció educativa i denúncies als jutjats per delictes d’odi), però la majoria d’interferències formen part d’una pluja fina de simbologia, mapes, cançons i llenguatge nacionalista que es filtra tant a les activitats lectives com a les extraescolars. Hi ha molts exemples perfectament documentats per entitats com a Assemblea per una Escola Bilingüe o SCC.
Una alta taxa d'abandonament escolar
És llavors l’escola la raó de l’increment de l’independentisme en els últims anys?, pregunten alguns amb desdeny sabent que la resposta és negativa. Evidentment, les raons són multicausals i la radicalització nacionalista no és exclusiva dels més joves. Però ¿quantes males praxis educatives es necessiten per reconèixer que som davant d’un greu problema? ¿Per què atrinxerar-se rere consignes fal·laces com la cohesió social en lloc d’obrir un debat serè? Més encara quan resulta que la taxa d’abandonament escolar a Catalunya és una de les més altes d’Europa, segons dades de la Fundació Bofill. Siguem sincers: ¿què diríem si el Govern espanyol propugnés una «escola castellana en llengua i continguts»? Potser no afirmaríem que és culturalment assimilacionista i persegueix l’adoctrinament. ¿I amb l’escola catalana no passa el mateix?
L’altra qüestió que s’ha fet evident és la instrumentalització política de l’escola com a institució. El Govern va intentar convertir els centres educatius en una trinxera amb el suport de bona part del professorat i els equips directius. Recordin l’acte simbòlic d’entrega de claus, dos dies abans de l’1-O, a la Generalitat pels responsables de 700 escoles o la gran quantitat de centres educatius que van penjar comunicats a les seves xarxes socials animant a participar, així com la instrumentalització de les AMPES per ocupar els col·legis el cap de setmana de la votació.
El debat sobre l’escola està sent un dels eixos de la campanya electoral de C’s i el PP enfront del rebuig de la resta de partits. Parlar d’«adoctrinament» és problemàtic al ser un concepte massa rígid, però és indubtable que el model d’escola catalana és nacionalista. La tensió sociopolítica ha acabat trencant tots els consensos i després de de la caiguda del procés, en la tasca de desprocessar a Catalunya, necessitem recuperar la neutralitat de totes les institucions, també les educatives.
