Anar al contingut

GEOMETRIA VARIABLE

zentauroepp32542868 barcelona 20 1 2016 el president de la generalitat carles p171125132101

¿Un Bad Godesberg de l'independentisme?

Joan Tapia

La bilateralitat podria ser una forma el·líptica de renunciar a la independència a curt termini

El 1959, l’SPD alemany, cansat d’obtenir bons resultats a les ciutats i els estats federats però perdre les eleccions alemanyes davant de la democràcia cristiana, va decidir abjurar del marxisme i proclamar –en el programa de Bad Godesberg, ciutat pròxima a Bonn– que s’inspirava en el desig de justícia social i la filosofia clàssica.

¿L’independentisme pot fer ara el seu Bad Godesberg, quan les dues Martes –la Pascal del PDECat i la Rovira d’ERC– parlen d’abandonar la via unilateral i abraçar la bilateral? De passar del «nosaltres ens en anem», del simpàtic Joan Tardà al Congrés, a negociar amb l’Estat. La bilateralitat podria ser una forma el·líptica de renunciar a la independència a curt termini, perquè cap Govern espanyol (del PP o del PSOE) estarà per la feina i Europa parla (Juncker) del verí nacionalista. I de reconvertir-la en un objectiu sense termini determinat.

La socialdemocràcia ja va inventar aquesta fórmula amb allò del programa màxim –la propietat pública de tots els mitjans de producció– i el programa mínim. Per exemple, les vacances pagades a la França de 1936 o la nacionalització de la siderúrgia del laborisme britànic.

Estan preparats intel·lectualment els actuals dirigents independentistes –que han mostrat una supina ignorància política– per iniciar aquest full de ruta. Siguem realistes: el programa màxim és una confessió clandestina de quasirenúncia. Si la socialdemocràcia hagués aplicat el seu programa màxim, hauria liquidat l’economia de mercat que ha creat més progrés econòmic i social que l’estatisme soviètic.

És difícil que l’independentisme estigui madur per a aquesta ruta, que els seus incondicionals jutjarien de traïció, i que passaria per reclamar i negociar juntament amb Miquel Iceta –un clàssic i rodó socialdemòcrata– més autogovern. Primer, perquè no està unit com ho estava l’SPD sota Willy Brandt, sinó dividit en tres branques mal avingudes a les quals només uneix el dogma (la independència) i perquè una de les branques (la CUP) es nega a la bilateralitat.

Segon, pel llenguatge corporal. No rima que Marta Rovira denunciï un dia que l’Estat espanyol els va amenaçar amb molts morts al carrer i dos dies després vulgui negociar amb aquest Estat. Pot ser avui convenient per a Esquerra, però és poc creïble. Ni és coherent que Marta Pascal suggereixi nostàlgia del gradualisme de CDC i deixi fer una llista maximalista a Carles Puigdemont, sense més suport ideològic que el nacionalisme populista que atribueix tots els mals a l’enemic exterior: l’Estat espanyol.

Conclusió de tot plegat: el secessionisme ha de madurar i la fórmula segura per fer-ho és perdre elecció rere elecció, com li va passar a l’SPD amb Konrad Adenauer, el llegendari democristià. El problema d’això és que Albert Rivera i Inés Arrimadas –intel·ligentment combativa– s’identifiquen més amb Espanya. I que Miquel Iceta –més del tant català com espanyol– és socialista. Encara que es pensa que ha nascut per pactar. Alguns diuen que ara les sigles del PSC tenen dues lectures: Partit dels Socialistes de Catalunya i Partit del Seny Català.

0 Comentaris
cargando