Petit observatori

Un agressor que confessa el seu odi

La confessió és una descàrrega que pretén l'exculpació del crim per seguir vivint

1
Es llegeix en minuts
Pancartes contra la violència masclista en una manifestació a Madrid.

Pancartes contra la violència masclista en una manifestació a Madrid. / CURTO DE LA TORRE (AFP)

La notícia es repeteix tràgicament. Hi ha dones que són assassinades, víctimes dels seus marits, del seu company, fins i tot dels seus fills. Encara hi ha homes que ataquen el sexe que no és el seu. No sé com expliquen els psiquiatres aquest odi, aquesta violència.

    

Des del meu punt de vista personal, que és francament inexpert, només puc esgarrifar-me davant aquests desastres que, sembla, estan en una fase creixent. Em costa creure que aquest procés pugui anar consolidant-se en una època evolutiva de la humanitat que té com a divisa la protecció dels dèbils i la defensa indiscutible dels drets de la persona.

    

Amb l’evolució social de la dona que s’ha produït ja fa bastants anys, és tan absurd com lamentable que una dona pugui sentir-se més segura a casa que al seu lloc de treball. O més tranquil·la al taller que a casa seva.

    

S’ha produït un fet, a les Canàries, que no sé explicar-me molt bé. Un home ha connectat amb l’autoritat policial per fer saber que acabava de matar la seva dona. Sí, sí, ell l’havia matat. Sí, sí, ell mateix era l’autor del crim.

    

Potser no és tan absurd com pot semblar. M’atreveixo a suggerir que, immers en un altre nivell de consciència, l’home volia alliberar-se del torturant pes del crim. Potser instintivament. La confessió és una descàrrega que aspira a ser exculpatòria i continuar vivint... La inculpació és important al llarg de la història. 

    

Sovint hi ha en les religions un ritual públic per obtenir el perdó dels pecats, i ara un cínic podria dir: «Ara deixeu-me pecar, demà ja me’n penediré». Campoamor no era un gran poeta, però va escriure aquests versets: «Te pintaré en un cantar / la rueda de la existencia: pecar, hacer, hacer penitencia / y luego volver a pecar».

Notícies relacionades

  

 Al capdavall l’art és una trampa en la qual fem caure allò que no volem que se’ns escapi amb el pas del temps. Molts museus són trampes per caçar uns passats. Però sense violència.