Per què culpem la víctima

Parlava ahir amb una periodista que em va dir que havia vist el sumari del cas La Manada i que deia que ella estava segura que la noia «s’ho havia inventat tot». Em va sorprendre perquè el periodista Luis Rendueles havia vist també el sumari i la seva opinió era completament diferent. Ell va dir que el que es veia als vídeos era «repugnant». 

¿Quines raons poden portar una dona informada i culta a creure que una noia jove pot desitjar tenir sexe amb cinc desconeguts, en una relació en què ella ha d’estar controlada i sotmesa, sense poder ni tan sols obrir els ulls o emetre cap paraula, deixant que li estirin els cabells o que li obrin la boca? 

   

 La primera, la nostra cultura del porno. El porno brutal, sexista, que està al teu ordinador de forma gratuïta, a cop de clic. L’última vegada que aquesta mena de porno es va colar a la meva pantalla sense que jo el busqués va ser quan vaig intentar comprar-me un portalligacames via internet. Ho explico com a exemple de fins a quin punt és omnipresent. En aquesta classe de porno és normal veure imatges de dones penetrades a través de tots els seus orificis per diversos homes que s’animen els uns als altres. Dones sempre passives, que es deixen fer com marionetes. I aquesta classe de porno crea un imaginari col·lectiu que fa pensar que a les dones aquestes escenes els agraden, que les busquen.

Aquesta classe de porno cosifica les dones. Se les percep com coses sense iniciativa, sense paraules, sense emocions, sense sentiments. I per això a una víctima no se la reconeix com a tal. Perquè no és una persona, sinó una cosa que no sent.

  

Després hi ha el mecanisme d’«il·lusió d’invulnerabilitat», que es deriva de l’acció de culpar la víctima. Si ho fas creus que la víctima té alguna mena de responsabilitat i control en el que va passar i que per tant a tu no et passarà. La noia anava sola i borratxa de nit, es va parar a parlar amb desconeguts... O sigui, s’ho buscava. Però jo no ho faig això, no surto mai sense acompanyant, i no bec. Per tant no em passarà. 

   

 Qui pensa d’aquesta manera oblida que moltes, la gran majoria, de les violacions no passen al carrer ni l’agressor és un desconegut. No sap que ella també pot ser violada, qualsevol dia d’aquests, per un amic que vagi a casa seva, per una parella o exparella. I que si a una noia que ha sigut violada per cinc desconeguts en un portal no l’han cregut, no la creuran mai a ella. Perquè només era un home, perquè era de dia, perquè era a casa seva, perquè ella el va invitar a passar.

La noia que dubta del testimoni de la víctima pot ser demà una altra víctima. Una xifra. Una xifra més en aquest 90% o 95% de dones que no denuncien la seva violació, perquè saben que ningú es creuria el seu testimoni. 

Fa tres anys, a Màlaga, el que en principi era una acusació per violació es va convertir en un procediment per denúncia falsa. Hi va haver moltes zones d’ombra en la història. Els perjudicats van renunciar expressament a la indemnització. ¿Per què van renunciar a una indemnització que podria ser milionària, donada la rellevància mediàtica que va tenir el cas? Va ser sorprenent també que, sent la mitjana d’interval denúncia-judici en aquest país de gairebé un any, el judici per denúncia falsa es tramités de manera exprés. Es va publicar que hi havia un acord entre les parts. 

La història sona novament a «culpem la víctima». Com que hi ha fotos d’ella amb els nois, com que anava borratxa, i com que no es va resistir a l’agressió, no la van violar. Oblidant que cap dona es resisteix a una agressió si la perpetren cinc homes, perquè està en perill la seva vida. I que el fet que anés borratxa o es fes fotos no prova que volgués sexe.

Però, ¿quina és la línia divisòria entre una violació i un acte sexual amb una persona 

que va prou borratxa per no oposar-hi resistència?  ¿Quina és la línia divisòria entre «follar amb una dona,  gravar-la sense que ella ho autoritzi, difondre les imatges sense el seu consentiment, robar-li la bossa i el mòbil i, per últim, deixar-la sola i abandonada en un  descampat» i una violació?

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Doncs  la línia divisòria és el moment en què algú et diu: si no firmes aquest acord, et  tocarà pagar una indemnització altíssima, perquè ningú et creurà. 

Perquè la gent sempre culpa la víctima.