Ulleres amb vidres grisos per als blaugranes
Jo no vaig veure a Torí el mateix partit que altres comentaristes catalans
jcarmengol41048561 soccer football champions league juventus vs fc barcelon171124132937 /
Jo no vaig veure en absolut a Torí el mateix partit que altres comentaristes catalans a qui després vaig sentir
subratllar que el Barça va empatar amb el Juventus en un partit gris en què va estar fluix, sense brillantor ni màgia. Crec que l’equip ha tingut nits millors, però en camp de l’actual subcampió de la Champions, un conjunt que pràcticament mai perd al seu estadi, no va tenir simplement el tipus de pebre que hi llançava Neymar.
Valverde, amb la classificació a la Champions encarrilada, va dosificar forces de cara a la cita de Lliga de València prescindint de Messi en el conjunt inicial, i va apostar per l’actual eficiència defensiva per aconseguir el primer lloc del grup europeu.
Construir la solidesa
La Juve actual no està per tirar coets, tot i ser un bon i digne grup futboler, però alguns d’aquests comentaristes catalans (gairebé tots curiosament de l’ala hipercrítica amb tot el que es faci durant el mandat de Josep Maria Bartomeu) podrien abstenir-se de tirar-los gairebé sistemàticament sobre l’equip propi fins i tot quan la tasca de progressiu creixement del Barça és tan positiva com és, i quan els resultats estan sent els que són.
Insisteixo que la qüestió de fons és anar construint progressivament un equip més sòlid que el de les dues temporades anteriors tot i la fuga de Neymar, tot i que fins ara no l’hagi pogut substituir Dembélé, tot i que no es va poder fitxar Coutinho, i tot i estar a l’espera d’algun reforç d’alt nivell en l’imminent mercat d’hivern. Aquesta és la veritat, per més que s’hagi de mirar de cua d’ull la potència superior i el creixement en maduresa de projecte –ja sumen dos anys amb el mateix– que en aquests moments semblen tenir el Manchester City i el PSG en l’horitzó europeu. I amb una altra mitja dotzena d’equips amb capacitat de discutir-li també la Champions al Barça.
Però deuen ser analistes ja molt cansats, molt aburgesats per felicitats passades, per veure jugar ara setmana rere setmana Messi, Ter Stegen, Iniesta i Busquets i dir que aquest Barça no té màgia ni brillantor. I s’ha de ser injustos per no reconèixer el que estan fent així mateix Umtiti, Mascherano, Rakitic i Jordi Alba, que juntament amb els anteriors en aquests moments formen part de la cinquantena dels millors jugadors del món, amb pocs equips en condicions d’oferir un nombre tan elevat d’ells junts (i malgrat que Piqué i Luis Suárez ara no hi són però se’ls espera).
Vaig tenir la sensació, per exemple, que quan al final del partit de la Juve Buffon va felicitar Ter Stegen en realitat li estava passant lleialment el testimoni de la seva condició de porter número u absolut, i aquest tipus de coses tenen significat.
La renovació de Messi
Hi ha comentaristes que semblen voler repartir entre l’afició barcelonista ulleres amb vidres grisos que rebaixin els colors que van brotant en un equip que encara no té infal·libilitat defensiva (la brillantor del porter ho subratlla) i va escàs de punch rematador, però que progressa adequadament per la intensitat amb què encara la seva actual fase de consolidació.
Potser les seves ments equiparen subliminalment en importància les cites futures de l’actual Lliga i l’actual Champions amb els pròxims xocs electorals del club; amaneixen els seus comentaris amb traços més grisos dels que veuen sense aquestes ulleres molts dels aficionats de bona voluntat. Ja sabem com és el Barça i per tant, per exemple, gairebé tots entenem la profunditat –pasta, influències...– del cas de la renovació de Leo Roures. Perdó, volia dir Leo Messi i no sé en què devia estar pensant (encara que a vegades en casos d’amistats o conveniències mútues estretes acabo confonent els noms dels que formen les parelles). En fi, que en l’esfera barcelonista s’ha de pensar en el món submarí de pàtries, diners i feines a més d’aplaudir les jugades boniques.
No hi ha glòria a Xipre
En qualsevol cas, no som cap cas únic. Si aquella mateixa nit de dimecres van sentir els comentaristes més tontets de Madrid, van constatar que semblaven preferir la glòria d’un triomf per 0-6 en camp dels xipriotes de l’Apoel que el valor d’un empat merescut i sense ajuda de la sort a casa del Juventus. Pobrets.
