Una ciutat on ser feliç

Acabo de passar uns dies a Madrid, ciutat que conec des de petita i que visito sempre que puc. Aquesta vegada l’excusa era que el meu fill gran encara no hi havia estat i que un amic molt estimat, el Marc Bassets, hi presentava el seu fantàstic primer llibre de cròniques periodístiques.

No és cert que siguem ciutadans del món i que puguem estar bé a tot arreu; la veritat és que hi ha molt pocs llocs i molt poques persones amb els quals un realment pot ser feliç. Hi ha alguns llocs (i individus) que inexplicablement ens acullen, ens entenen i ens accepten des del primer minut, i en canvi n’hi ha d’altres, la majoria, amb els quals no acabem d’encaixar mai.

Adoro Venècia i, en canvi, mai hi he aconseguit ser feliç. He visitat la ciutat en multitud d’ocasions, gairebé tantes com Madrid, i reconec que probablement és el lloc més bonic del món. Hi he anat amb nòvios, amb amigues, amb familiars; de petita, d’adolescent i d’adulta; he visitat pensions de mala mort i hotels de luxe; m’he alimentat durant dies de bellinis al Harry’s Bar i he subsistit a base d’entrepans i gelats comprats al carrer; he passat dies recorrent esglésies i dies tancada en una habitació d’hotel. Però no hi he sigut mai feliç.

A la seva biografia, David Hockney explica com d’adolescent descobreix que és homosexual i comença a tenir relacions amb homes i un dia s’enamora d’un i tot és perfecte i són molt feliços, fins que una amiga els convida a Cadaqués. Allà, en aquell cul-de-sac a la vora del Mediterrani, sense saber com ni per què, tot se’n va en orris. He anat a Cadaqués des que vaig néixer i sé que pot tenir aquest efecte en els visitants: o s’enamoren perdudament del poble (i el poble d’ells) o en són expulsats sense contemplacions.

Seduir Venècia

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

A Madrid sempre hi he sigut feliç, m’agraden les seves multituds, els seus edificis, la seva llum, el seu menjar, el tarannà, la manera de parlar, l’amor de la gent per la ciutat (tan semblant al que sentim els barcelonins per Barcelona). Aquesta vegada hi anava amb una mica d’inquietud, pensant que potser el conflicte català hauria enrarit l’ambient i el tracte amb els catalans. M’equivocava. Pot ser sort o casualitat, però a Madrid (pel carrer, amb els cambrers, amb els meus amics, amb coneguts, sopant, passejant o remant –i fent el ridícul més estrepitós– a l’estany del Retiro) només hi he trobat cautela, amabilitat i comprensió amb l’assumpte català; una certa pena, també, que jo comparteixo.

Tornaré a Venècia a la primavera, em posaré els millors vestits de gala, li explicaré històries meravelloses i la recorreré de punta a punta fins que es faci de dia si cal. Estic segura que aquesta vegada aconseguiré seduir-la.