Europa i l'atzar

No és gens clar que, en una situació diguem-ne normal, l’Agència Europea del Medicament hagués anat a parar a Barcelona. En aquest tipus de decisions hi entren múltiples factors, des de les propostes econòmiques favorables fins a les fílies i fòbies dels països que voten, passant per subterfugis i pactes secrets que responen a estratègies globals o a favors particulars. ¡Tot és tan voluble! Només cal parar esment al resultat final de la EMA. ¿Com és que l’agència finalment tindrà la seu a Amsterdam? Gràcies a un sorteig. ¡Un sorteig! ¡Com si es tractés d’una fase de grups de la Champions! Aquesta profunda aposta, carregada d’ajuts a la indústria i a la recerca, milionària font de riqueses per a la ciutat, regeneradora del teixit industrial i dels serveis, aquesta  seriosa, entenimentada i pensada decisió que aquí ha creat tant de rebombori, resulta que ha depès, en última instància, d’un atzar que ha enrabiat els milanesos fins als límits de renegar d’una «Europa que no sap assumir la seva responsabilitat ni tan sols davant d’un desafiament tan important». Una bogeria. 

¿Ha influït l’afer català en la derrota? Per descomptat. I la passivitat del govern de Rajoy (ho diu el doctor Laporte, que sap de què parla) i aquella maniobra indecent, avís per a navegants i farmacèutics, que consistia a promoure la fugida de les empreses catalanes del país. No poden tenir la consciència tranquil·la, no, senyora ministra.