Maduro avaluaria una petició d'asil
S'han acabat les dues entregues de la trobada a Caracas entre Maduro&Évole (Salvados, La Sexta), i el retrat que ens queda del president de Veneçuela és la d'un ésser esforçat a irradiar cordialitat i bon humor, i entestat a dissimular les fatals arbitrarietats del seu règim. La posada en marxa de l'anomenada Assemblea Constituent, per exemple. ¡Ah! Aquest és un dels assumptes més greus de la seva executòria. Ve d'enrere aquesta idea. Sembla que se li va acudir a Hugo Chávez el 1999. Però ha sigut Maduro qui l'ha posat en solfa. En vista que l'oposició al Parlament veneçolà anava creixent, va decidir estripar les cartes legals i inventar-se una altra legalitat paral·lela. ¡Ah! Aquesta música, aquí a Catalunya, ens sona. Per buidar de contingut el Parlament va posar en marxa l'Assemblea Nacional Constituent, una pintoresca cambra de poder alternatiu plena a vessar de chavistes i maduristes. Allà s'aproven els decrets amb un 99,99% dels vots. Així dona gust ser president, sí senyor. Évole el va anar collant amb aquest tema, però Maduro s'anava escapolint -sense aconseguir-ho- apel·lant a la voluntat del poble, al servei del poble, a l'encàrrec del poble. ¡Ah! Quan un polític s'omple la boca amb l'ús i abús de la paraula poble com si fossin cigrons a granel, sempre sol passar que el poble de veritat tremola. Un moment interessant de la conversa va ser quan Évole li va preguntar si reconeix la República Independent de Catalunya. Va contestar, concisament: «No em poso en els afers interns d'Espanya». Però va ser diferent la seva resposta quan Évole li va repreguntar: «¿Concediria asil a Puigdemont?». Va dir: «Ningú l'ha sol·licitat per ara. Si ho demanés s'avaluaria. A l'Amèrica Llatina l'asil és un dret humanitari». O sigui, podríem deduir que Veneçuela ho acceptaria. Queda una mica lluny, però és bo saber-ho.
Aquestes dues jornades d'entrevista a Maduro, i la bona audiència aconseguida, constaten la rellevància que té a Espanya aquest president. El caïnisme de la política espanyola l'ha posat en un immerescut focus d'atenció. Curiosament va dir que no coneixia Pablo Iglesias, però sí Juan Carlos Monedero. Va parlar amb molt respecte de Putin i de Kim Jong-Un. De Merkel i Rajoy, no tant. De Trump, fàstics. Els diversos quadros de Simón Bolívar que hi havia a la paret no es van estremir.
