L'ensopegada fatal de l'impertorbable Mugabe

Va ser el país dels multimilionaris pobres i ara s’ha convertit en el del cop d’Estat amable. Zimbàbue ha sigut durant 37 anys el regne de Robert Mugabe, hi està tan impregnat que quan l’Exèrcit s’hi ha enfadat, l’ha acorralat sense atrevir-se a expulsar-lo. No només pel respecte que els shona –la cultura majoritària a Zimbàbue- deuen als ancians -i Mugabe ja té 93 anys- sinó perquè són els seus amics i companys de poder de sempre. No volien desfer-se de Mugabe, però necessitaven garantir que ells agafarien el relleu quan deixi de ser president. I últimament la seva esposa, Grace Mugabe, estava influenciant massa en Mugabe. Ella també vol ser la seva successora, i l’”oncle Bob” li estava obrint el camí. O, el que és el mateix, barrant-li als vells companys de lluita. No han tingut més remei que parar-li els peus. I Mugabe s’ha quedat congelat en plena caiguda, com al 2015, quan va ensopegar al baixar de l’avió i va quedar capturat pels fotògrafs en una còmica postura, amb els genolls doblegats i els braços buscant un inexistent equilibri, que els fotomuntatges van convertir en surfista, rei de la pista de ball o fins i tot conduint una escombra voladora com si fos una bruixa. 

Però malgrat el “copet” d’Estat, encara l’aprecien. Per això sortien somrients en les primeres fotos de les negociacions, quan ell ja estava retingut sota arrest domiciliari i els seus raptors colpistes li donaven la mà com si es coneguessin de tota la vida. Es coneixen, es coneixen molt bé. Són camarades. Tots ells van ser els herois que van alliberar Zimbàbue –llavors es deia Rhodèsia- dels colons britànics. Van creure i lluitar per la Independència i des que la van aconseguir, es van erigir, junts, com a monopoli del poder. L’home que està collant l’intocable Mugabe és un bon amic seu. L’astut Emmerson Mnangagwa, àlies Cocodril, ja dirigia la guerra per la independència als anys 70, amb el seu grup de confiança, els Lacoste. I quan l’any 80 Mugabe agafa el ceptre, el Cocodril es converteix en el cervell dels seus serveis d’intel·ligència. Des d’allà, lidera a l’ombra un dels episodis més foscos de l’era Mugabe: la matança, el 1983, d’unes 20.000 persones de la minoria Ndebele. El Cocodril, àgil i sense por de mossegar, també va ser protagonista de la brutal repressió postelectoral l’any 2008, l’única vegada que Mugabe s’havia vist, fins ara, a prop del final.

En aquell moment pagàvem al supermercat amb dòlars zimbabuès amb data de caducitat i un valor que es perdia per minuts. Compràvem si és que hi quedava alguna cosa, perquè les prestatgeries estaven pràcticament buides i el pa, molt escàs, només es trobava si hi arribaves dels primers i tenies sort. Les caixeres carregaven bosses d’esport amb els feixos de bitllets que no valien res i la broma més eloqüent, convidava a tirar pel dret i en lloc de comprar paper higiènic, utilitzar els bitllets zimbabuesos, que sortia més a compte.  

El desert de queviures i la hiperinflació van empènyer els zimbabuesos a qüestionar, per primera vegada, al gran Mugabe a les urnes. Però la por que es respirava al mercat, on les venedores et deien que “n’estem tipes de Mugabe” sense cap mena d’èmfasi, amb una resignació sorprenent, es va traduir ens uns resultats que no sortien, sospites de frau i després, amb una caça de bruixes contra els opositors, farcida de tortures i detencions, segellada pel Cocodril.

Llavors, centenars de zimbabuesos creuaven cada dia el riu i la frontera amb Sud-àfrica, on durant anys hem pogut trobar metges i professors treballant a les granges i perseguits pels afrikaners blancs i encara racistes que s’han creat la seva pròpia llei per fer-los fora.  

La caiguda en picat de l’economia de Zimbàbue –que va acabar aniquilant el dolar zimbabuès, i ara la moneda que s’utilitza és el rand sud-africà i el dòlar nord-americà- sumada al braç de ferro autoritari, no només de Mugabe sinó del règim al complet, ha arribat a crear el flux migratori constant més important de la història de Sud-àfrica i s’estima que aquí hi viu gairebé un terç de la població de Zimbàbue, però la majoria de manera il·legal i vulnerable. De caràcter molt menys estrident que els zulus, amb bona formació –l'educació i la salut van ser, durant la primera època de Mugabe, els grans èxits del seu llegat- i fugint del 90% d’atur del seu país, es calcula que son uns 4 milions els que s’han refugiat al Dorado sud-africà. Un refugi espinós, que els acull i els rebutja, a vegades amb terribles onades de xenofòbia com les del 2008 i del 2015. Dins d’un dels vitralls de nacionalitats més variats del món, el Sud-africà, la zimbabuesa és la comunitat d’estrangers més nombrosa.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Quan al 2008, al país de milionaris pobres, el Cocodril va llençar les seves armes més cruels contra l'oposició, no era només per lleialtat al seu ancià líder. Volia blindar el seu camí cap al tron. Llavors, a Harare, la capital, es rumorejava que Mugabe volia plegar, però el seu entorn l'hi impedia. Haurien hagut de renunciar als privilegis... Ara, gairebé 10 anys després, no és l'oposició qui amenaça el “clan”, sinó la nova generació dins del mateix partit governamental: els joves del G40, els que no són veterans de la guerra d’independència perquè encara no havien nascut, i la descarada primera dama, Grace Mugabe, que últimament ha canviat el plaer per la roba de luxe pels somnis de presidenta i estava aconseguint apartar-los del camí.  

No, el què està passant a Zimbàbue no és una revolució, ni cap primavera. És una guerra per la successió; una clavada d’ullals de l’astut Cocodril per cuirassar l’elit i assegurar-se a la corona.