25 anys del segrest d'Olot: l'imperi del rumor

Aquest dilluns s’han complert 25 anys del segrest més llarg (492 dies) que s’ha registrat a Espanya, al marge dels comesos per organitzacions terroristes. Cinc lustres del segrest de la farmacèutica d’Olot, Maria Àngels Feliu. Aquest ha sigut un dels escassíssims casos pels quals han pogut passar diferents generacions de periodistes. Hi ha els que van cobrir l’inici del segrest; els que vam tenir la dubtosa fortuna de seguir diferents etapes del captiveri i el seu alliberament, el 27 de març del 1994, en plena Setmana Santa, i els que van cobrir les investigacions posteriors, la rocambolesca instrucció i el judici.

Una cronologia a aquestes altures no té gaire sentit. Sí que en té, fins i tot n’ha anat guanyant durant els anys, una reflexió sobre el que ha canviat -o no- en la investigació, la cobertura i el tractament informatiu de successos d’aquest tipus.

Han passat 25 anys, i hi ha qui podria dir que afortunadament. ¿S’imaginen un succés de característiques semblants amb xarxes socials, internet, espectacles informatius matinals i col·laboradors cridaners? No cal ser una fura per endevinar que el lamentable xou que hem presenciat amb Diana Quer, la noia desapareguda a Galícia l’agost del 2016, hauria sigut portat al paroxisme amb el segrest de la farmacèutica d’Olot en cas de tenir la tecnologia necessària.

Ja poden riure vostès de la postveritat, dels rumors que campen per les xarxes o de la ingerència russa en processos electorals o independentistes. Fa 25 anys, en plena pretecnologia digital, Catalunya va ser escenari d’un genuí festival de la desinformació i la mentida a compte del segrest de Feliu.

La desaparició de la farmacèutica d’Olot, que llavors tenia 35 anys, va donar el tret de sortida. Primer van sortir els tòpics. Ja saben, la Catalunya profunda; la Garrotxa, comarca de volcans i forces tel·lúriques; les grans fortunes ocultes sota la característica discreció dels catalans, les enveges de les ciutats petites...

El captiveri s’anava fent llarg i es va entrar llavors en una segona fase. El rumor i la mentida que ocultaven un propòsit vergonyós: buscar la notorietat i el lucre a compte d’una tragèdia personal, familiar i social.

Va ser l’època en què es va especular amb la crisi de la relació entre Maria Àngels Feliu i el seu marit. Molts van voler veure una confirmació d’aquesta teoria en el fred petó que es va fer la parella en públic després de l’alliberament. Altres van entrar a sac i, com si es tractés d’un Fargo de la Garrotxa, van fabular sobre un autosegrest, una fugida amb una parella misteriosa i una reclusió voluntària en un aparthotel de Barcelona.

Van aparèixer advocats vinculats a la dreta més rància i detectius indignes de les novel·les pulp. Davant la falta d’informació, res millor que la invenció. El detectiu Eugenio Vélez Troya va arribar a assenyalar, i molts se’l van creure, que Feliu havia mort.

Entre els que es van creure una mentida tan grossa figuren els jutges i els policies que van considerar oportú detenir i enviar a la presó Joan Casals i Xavier Bassa, a qui es va atribuir fins i tot la mort de la farmacèutica. Tots dos havien sigut delatats per un altre personatge d’aquesta ridícula auca, un tal Francisco Evangelista.

I en aquella Setmana Santa del 1994 en què Feliu va ser abandonada en una gasolinera de Lliçà de Vall (recordin aquell gloriós «Lliqui de Val» de María Teresa Campos) vam entrar en la segona fase de les mentides i rumors. Després que la farmacèutica negués que Bassa i Casals hi tinguessin res a veure, s’havia d’investigar/especular.

¿Es va pagar rescat? Durant el judici, integrants de la família Feliu van explicar els vans intents per pagar rescat en quantitats que van dels 12.000 als 600.000 euros, oportunament transformats en pessetes. ¿On era el zulo? Després de moltes especulacions es va descobrir que era al soterrani d’una casa de Sant Pere de Torelló. I, sobretot, ¿qui era Iñaki, el misteriós (i bondadós) carceller que va deixar Feliu a la gasolinera? La figura del segrestador bo i de la tan esbombada síndrome d’Estocolm va donar peu a moltes i fantasioses teories, alimentades per la separació de la farmacèutica i el seu marit.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Al final, la realitat es va entestar a deixar molts en ridícul. Un policia local d’Olot, Antoni Guirado, va confessar. Com a fitxes de dòmino van caure el cervell del segrest, Ramon Ullastre; la seva dona, Montserrat Teixidor; el carceller bo, Sebastià Comas, i José Luis Paz. Comas, àlies Iñaki, va ser el primer a sortir al carrer. Van haver de passar deu anys perquè aflorés la veritat. Però encara hi ha qui recorda només la mentida.

Periodista.