LLIBERTAT CONDICIONAL
La vergonya tòxica
zentauroepp18539034 171117121224
Desgraciadament, a aquestes altures probablement tots vostès hagin sentit parlar del cas de la Manada. Una noia violada per cinc homes. La defensa presenta un informe sobre la vida privada de la víctima, intentant provar que si sortia tant «no devia estar tan malament». Intentant que la noia s’avergonyeixi per sortir, per portar una vida pròpia d’una noia de la seva edat.
Però potser no hagin sentit parlar d’una altra notícia. Un home ha sigut condemnat a Cantàbria a tres anys i nou mesos de presó per abusos sexuals a una menor d’edat, de la qual va abusar des que la nena tenia 5 anys fins que en va fer 10. Una condemna reduïdíssima.
En la sentència, els magistrats descarten l’«agressió sexual» perquè no consideren que els abusos es produïssin amb violència. «No s’ha provat que la menor oposés resistència física o protestés, plorés o cridés, sent habitual que tornés a casa de l’acusat perquè aquest li feia regals diversos per acontentar-la», diu el document en reiterades ocasions.
Encara que els pèrits judicials i els magistrats atorguen «plena credibilitat» a la criatura, per la seva «fermesa, convicció i serietat al declarar», en la sentència es dubta de manera contínua de «la utilització real i efectiva de violència física o d’intimidació per part del processat».
Quan aquesta nena sigui gran creixerà amb el que s’anomena «vergonya tòxica», perquè li hauran fet creure que en realitat la culpa era seva, que era ella la que s’ho buscava. Necessitarà moltíssima ajuda psicològica per arribar a integrar i creure que quan un home gran s’aprofita d’una nena, ella no busca res. La nena no està en condicions de diferenciar entre afecte (concepte que probablement no coneix perquè no el rep a casa) i abús.
La vergonya tòxica és la que senten totes les víctimes quan el victimari els fa sentir que la culpa és seva. La que senten els supervivents d’abús sexual infantil quan els van fer creure que s’ho buscaven. La que sent la noia grassa quan li han fet creure que només les dones primes poden ser estimades i considerades. La que senten les dones violades per la seva parella perquè els han fet creure, a elles també, que quan una dona diu no en realitat vol dir sí. La que senten les dones maltractades que no s’atreveixen a explicar que el seu marit les crida i les insulta perquè pensen que elles els provoquen. La que senten tantes violades que no ho expliquen perquè creuen que els diran que va ser per sortir de nit o portar minifaldilla. La que sent el noi que adora dibuixar quan suspèn una assignatura que detesta perquè li han fet creure que si no aprova totes les assignatures no serà prou bo per als seus pares, quan no es planteja que potser és el professor el que ensenya malament l’assignatura, o que potser ell té un perfil massa creatiu per a segons quins mètodes d’ensenyament. La que sent el noi gai quan els seus amics (que desconeixen la seva orientació sexual) es burlen d’un tercer dient-li maricon.
La vergonya tòxica ens porta a fustigar-nos per qualsevol error, a paralitzar-nos si creiem que podem fracassar, a entrar en relacions de codependència on validem mútuament aquesta vergonya amb la nostra parella... Ens porta fins i tot a arribar a l’autosabotatge quan en el fons creiem que no mereixem l’èxit.
Aclarim que hi ha dues menes de vergonya: la nutritiva i la tòxica. La nutritiva és una important emoció que ens permet adquirir consciència sobre nosaltres mateixos en relació amb els altres.
La vergonya nutritiva ens mostra els nostres límits, les nostres necessitats, els nostres errors, les nostres inconsistències amb els pactes bàsics de les relacions; ens torna sempre a la humilitat de ser de carn i ossos. La tòxica ens ataca a nosaltres mateixos. Cada vegada que penses «jo m’ho vaig buscar» o «m’ho mereixia» estàs desviant el focus del verdader culpable.
Els únics que mai s’avergonyeixen són els que estan mancats de la capacitat d’establir vincles significatius, de ser consciènts d’aquests vincles i de mirar-se amb els ulls de l’altre. Però un ha de tenir clar de què s’avergonyeix. Si tu mateix, tu mateixa, no et consideres una persona vàlida, que val la pena, la teva tendència serà a fustigar-te en lloc de cuidar-te. És més, segurament tractaràs millor altres persones que a tu mateix/a. I ¿ com vols cuidar els altres si no et tens a tu mateix?
