Un partit per a H.H.
jcarmengol9914748 futbol club barcelona bar a del a o 1958 59171118195016
La posteritat és molt breu per a la majoria d’entrenadors. Fa un parell de setmanes, el passat 7 de novembre, es van celebrar 20 anys sense Helenio Herrera, aquell geni de la paraula i la suggestió dels jugadors que en el seu temps va canviar el futbol. Al seu torn, no obstant, el futbol ha canviat tant en dues dècades que ja gairebé ningú es recorda del Mago. El seu pas per la lliga espanyola com a entrenador el va portar a sis equips diferents i a la selecció, però va ser durant els seus anys al FC Barcelona quan va deixar records més memorables.
Avui podria semblar que la seva aportació s’ha diluït, però res més lluny de la realitat. Entrenant l’Inter, amb l’altre Luis Suárez, Luisito, H.H. va contribuir a divulgar, i de quina manera, un equip vencedor a partir del catenaccio (que ara coneixem com a pany i forrellat): un estil que d’alguna forma ha anat perdent el seu caràcter d’estigma per convertir-se en una opció per a molts equips petits. No és difícil imaginar, doncs, que Helenio Herrera hagués disfrutat molt amb el partit d’ahir a l’estadi municipal de Butarque. Començant per l’horari de dissabte a la tarda, que té alguna cosa de segle XX, i seguint amb el plantejament defensiu dels de Garitano, molt seriós però sense arriscar gens ni mica, com si en lloc de ser a Leganés estiguéssim, no ho sé, el 1965 durant un Gènova-Inter.
Una de les grans aportacions de H.H. va ser la motivació mental dels seus jugadors –ell l’anomenava dopatge psicològic– i el partit d’ahir, encara que plàcid, va tenir també els seus moments. A les seves mans, l’obstinació del públic a xiular una vegada i una altra Piqué hauria sigut un argument de motivació extra, així com els càntics finals, quan els aficionats del Leganés donaven el partit per perdut i es consolaven entonant un Que viva España amb aires de venjança territorial.
Una versió «minimalista»
Helenio, amb la seva gran facilitat per parlar en aforismes que després es tornaven polèmics, potser hauria escalfat abans el partit dient que el Barça guanyaria sense baixar de l’autocar, o potser hauria magnificat per endavant la influència d’Amrabat («el millor davanter africà», potser hauria declarat abans a la premsa esportiva), en un intent de descentrar-lo...
No sabrem mai si H.H. hauria plantejat el partit del Barça tal com ho va fer ahir Ernesto Valverde, però és cert que tot el desenvolupament va tenir un aire gairebé antic, mig avorrit, menys el resultat. Jo vaig estar seguint la retransmissió per una cadena britànica i el locutor va dir que estàvem davant «una versió minimalista del Barça». Amb Messi a mig gas, no és cap sorpresa que les actuacions més robustes fossin de Luis Suárez, en el seu retrobament amb el gol, i sobretot la de Ter Stegen, que va solucionar tots els atacs amb una senzillesa i una col·locació del cos i les cames tan minimalista que era gairebé arquitectònica: com a premi algú hauria de portar-lo a veure el Pavelló de Mies van der Rohe de Barcelona, a Montjuïc.
Helenio Herrera va morir a Venècia i està enterrat al cementiri de San Michele. Deu ser l’únic entrenador que va portar el sobrenom de Mago, però estava més que justificat. Parlant del futbol del segle XXI, va arribar a dir que el jugador ideal seria «baixet però molt atlètic, amb la màgia que també tenen les computadores i Maradona». ¿Fa falta dir que mai va veure jugar Messi?
