Mentre no hi eres

Acostumar-se a estar amb tu és una arma de doble tall. Descerebrar-se per cada un dels teus ossos no és ja ni tan sols una opció.

    

Per un costat, m’has fet tornar a creure en la convivència. I no et fa vergonya. Compte, que no és una pregunta, és dada, fet, afirmació. Després de desfer els meus nusos amb insultant facilitat, els vas usar per teixir-te una hamaca on abans només hi havia conflicte, soliloqui i hostilitat. Repetir tantes vegades el mateix ha deixat de ser avorrit per passar a ser una aventura en si mateixa. Perquè de fet mai és igual. Perquè tu i jo no som els mateixos mai. No contenta amb això, vas convertir la meva quotidianitat en un fet tan poc mundà que ara és molt fotut no saber-ho ni explicar. Haurien d’estar on estem, quan estem i com estem tots dos. I això ja trencaria la màgia, la que practiques sense gat amagat, això sí, sense explicar-me el truc, perquè alguna cosa em diu que no n’hi ha, i és just aquí on resideix el que altres anomenen misteri, i amb raó.

    

Per un altre costat, els meus ulls poden ensopegar amb els teus gairebé en qualsevol moment i això sí que és una sobredosi d’irrealitat. Perquè negaré que ho he escrit, però al final sé que res de tot això és habitual. Tanta bellesa, tanta bondat concentrada, tanta alegria, tanta complicitat. Algun dia m’adonaré que tot això no era per a mi, que només era part d’un bonic somni anomenat tu. El dia que decideixis retirar-me dels teus llavis, ja veuràs la patacada. Però fins llavors, i mentre això no passi, penso seguir disfrutant de les teves absències gairebé tant com del teu sóc aquí. Perquè cadascuna té les seves pròpies regles, perquè cadascuna és diferent de l’anterior. Avui vull explicar-te el que va passar l’última vegada que vas sumar metres a aquest nos­altres. Avui miraré d’explicar-te el que va passar mentre no hi eres.

    

I és que mentre no hi eres, les coses van jugar a la pesta alta. Mentre no hi eres, es va donar per liquidat l’espectre de qualsevol color. El gris va ser el nou vermell, el nou verd i el nou blau. No havia res per veure, perquè algú s’havia emportat la llum. Embalums tenyits d’ombra allargada. Fotocòpies barates del que vas deixar tu.

    

Tot semblava tan congelat mentre no hi eres. Tot semblava esperar-se a la teva tornada, perquè abans, total, per què. La minutera arrossegava els passos. L’hora del mòbil es va tornar captura de pantalla. La de la teva tornada, pastanaga penjada d’un pal. Ah, i una cosa molt important. La fi del món es va fer cançó. 

    

Va ser llavors quan vaig mirar de pensar altres coses, aclarir el cap, fingir estar molt ocupat. Però va servir de molt poc, la veritat. Al final les meves idees corrien en cercles concèntrics com autobusos de línia, que per més que recorrin sempre ho fan amb un mateix origen i final. 

    

Trucar-te per telèfon tampoc va arreglar res, només va empitjorar les coses. De sobte era encara més conscient que tu estaves a l’altre costat d’alguna cosa i jo molt lluny de la influència i jurisdicció del teu somriure. Però el que em va deixar definitivament tocat va ser haver de penjar. De sobte em vaig apagar i em vaig tornar esquerp i esquerp, enfadat amb el món, com abans de saber que existies. No hi ha bon regust de boca possible després d’haver-te dit adeu.

    

Al final, potser saber-se lluny de tu és la pitjor experiència del món, però de totes les pitjors, és possiblement la millor. Perquè a partir d’aquí només es pot anar millorant. Perquè acostar-se és el camí més curt entre dos punts, i retrobar-se, una obligació no recollida als Drets Humans, encara. 

    

La resta és només espera i desvari, com pots comprovar.

    

Vinga, hòstia, vine ja.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

    

Els pacients lectors d’aquesta columna t’ho agrairan.