Jonatán Soriano: "Ens venen un drama dels refugiats per a consum europeu"

L'allau informativa ha sepultat el drama dels refugiats. Però és aquí. Darrere del headline. Jonatán Soriano (Tarragona, 1992), periodista de Canal Reus TV, ha tornat del seu voluntariat al camp de refugiats de Moria, a l’illa grega de Lesbos, disposat a rescatar-lo. Segons ACNUR, a Moria s’apinyen fins a 5.000 persones (és un camp amb instal·lacions per a 1.400). Totes, segons Soriano, intenten adaptar-se a condicions insuportables. 

–Estan abandonats. Qualsevol notícia va abans que ells. I quan n’apareix una, la informació sobre la seva situació és irreal.

–¿En quin sentit és irreal?

–Les imatges sobre els camps de refugiados són dramàtiques, però no es corresponen amb el patiment real. És un drama circ per a consum europeu. La realitat és que quan et veuen, no t’expliquen les seves penúries. Et somriuen, pregunten com et dius… Intenten convertir quatre parets en un poble.

–No és un poble.

–És una presó.

 

 

–¿Amb totes les lletres?

–El terme correcte és camp de detenció. Moria és una antiga presó, dalt d’un monticle. Amb murs, tanques de filferro espinós i una torre de vigilància. «¿Realment hi pot viure algú aquí?», em vaig preguntar. I sí, hi vivien. Vaig parlar amb dos joves del Balutxistan (Pakistan) que fa un any i mig que hi són. ¿Sap què em van dir?

–La veritat és que no.

–Que estava al cas del conflicte entre Catalunya i Espanya.

–¿De veritat?

–El Balutxistan, regió contrària a la política d’Islamabad, fa més de 50 anys que lluita per la seva independència. Interessar-se pel meu país és una evidència que, tot i el seu drama, intenten fer la seva vida. Han creat una mena de rutina: fan cues d’hores per ser atesos al consultori mèdic, o per arreglar els seus papers, o per obtenir menjar. En aquest ambient tan hostil hi ha calidesa humana.

–¿Hi ha una queixa comuna?

–Em van dir que un psicòleg els visita dues vegades per setmana i que és insuficient.

–Segons Metges sense Fronteres, sis persones són ateses cada setmana per temptatives de suïcidi, autolesions, psicosi.

–La xifra va en augment. I el problema no és que tres famílies dormin en una tenda de 25 metres i pateixin talls d’aigua. Els trastorns venen de la desil·lusió. Somiaven estar segurs a Europa i estan tancats en un centre de detenció.

–¿Vostè per què es va decidir a anar-hi?

–Perquè soc periodista i vull conèixer realitats de primera mà, però també perquè soc protestant. A través de l’església baptista em vaig posar en contacte amb l’oenagé Remar (reinserció de marginats), formada per gent que ha viscut al carrer o ha patit alguna addicció. Jesús es va implicar en el patiment del món, i la meva dona i jo vam decidir seguir el seu exemple.

–¿Vivien dins del camp?

–Dormíem a Panagiouda, però ens llevàvem a les 6 i no tornàvem a l’habitació fins a les 9 de la nit. Hem controlat el repartiment d’aliments pautat per l’Exèrcit grec i hem jugat amb els nens que acabaven d’arribar o tenien problemes amb els seus papers (a les famílies les solen enviar al camp de Kara Tepe).

–Són les víctimes més feridores.

–Però res els pren les ganes de jugar.  Ells et fan oblidar on ets.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

–¿Ha sigut una experiència transformadora?

–Totalment. T’adones de fins a quin punt estimes una persona que no coneixes. Potser els problemes que ens enfronten no siguin tan importants.