La 'Barcitis' internacional

Torna la Lliga, però per a nosaltres ja és una competició important tot i que menor i a la baixa en la qual l’únic al·licient és el mal que li puguem clavar al Madrid. O disfrutar del que pateixi en partits com el d’aquesta setmana davant l’Atlètic. Ens ve de gust guanyar la Lliga perquè som insaciables, però des de fa anys la nostra vocació d’èxit és essencialment internacional. 

Als que els agrada polititzar sectàriament les coses això de posar la Lliga al seu lloc potser els semblarà un reflex antiespanyol, però les coses no van per aquí. El futbol de debò, els grans jugadors, el desenvolupament tàctic i estratègic d’alt nivell, l’espectacle sensacional... Tot això té ara una dimensió global que excedeix, sigui dit amb perdó, les emocions que poden deparar-nos els duels entre el Màlaga i l’Alabès. Per això cada vegada ens arriben més retransmissions en directe des de l’exterior, perquè més enllà de les figures –els Guardiola, Cesc, Neymar o De Bruyne– resulta que fins i tot els futbolistes de classe mitjana que abans jugaven a Espanya ara defensen samarretes dels més variats països. 

En el futbol internacional nosaltres tenim a més l’al·licient de veure l’evolució dels que segueixen d’una o una altra manera la cultura barcelonista del joc. Ens interessa la Premier per moltes coses, però de forma particular perquè la lidera un Manchester City que juga molt a l’estil Barça dels recents anys llegendaris. La seva ocupació del camp amb la possessió de la pilota, el joc preciosista de passades –verticals, horitzontals, de prop i de lluny– fora o dins de l’àrea adversària, ens acosta a un nou tiquitaca evolucionat que no hauríem pogut sospitar mai que arribés a fer un conjunt britànic. I si s’analitza amb lupa l’essència del Tottenham de Pochettino hi ha rastres molt semblants.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

De cara al Mundial, la barcitis més interessant la viu l’onze amb el qual tenim l’honor de compartir Messi. Fa poques setmanes vaig comentar el desastre que Argentina hagués de confiar en Messi perquè, pràcticament sol, es cruspís l’Equador i aconseguís la classificació, marcant a més ell els gols. Fins i tot els seus companys amb més classe estaven tan garratibats per temor al desastre que només van servir per abraçar el de Rosario després de cadascuna de les tres dianes. Malgrat aquest antecedent, Sampaoli (que va aprofitar el seu pas per Espanya per fixar-se) va aconseguir estructurar fa uns dies davant Rússia una alineació que per primera vegada va començar a recordar una mica –en detalls solts, però també en disciplina– el Barça, gràcies a la doble funció que hi tenien, per fi, Messi i Mascherano, al centre de l’equip i darrere. I va aconseguir la subordinació activa al pla de joc de gent com el nou incorporat Lo Celso, del PSG, els recol·locats Agüero i Di María, i la solidesa objectiva d’Otamendi. En alguns moments Messi va poder jugar entre tots ells de Messi, i aquella antiga selecció desastre va tenir mitja hora en què fins i tot va avisar que a l’estiu podria arribar a fer alguna cosa a Rússia.

Aquesta falsa còpia del Barça ha jugat després un amistós sense Messi contra Nigèria i va perdre, cosa que reflecteix que quan s’ha tornat a allunyar del nostre model s’ha desconjuntat. Però em quedo amb l’altra lliçó: una dubitativa Argentina seguint de forma fèrria el llibre d’estil barcelonista imposat per Sampaoli va saber convertir-se en un equip amb possibilitats. El futbol internacional és més apassionant que mai des que el gran Barça de l’última dècada li va donar classes.