Campanya des de Brussel·les

Ja és definitiu que la campanya electoral  del 21-D estarà molt marcada per la presència del president de la Generalitat cessat, Carles Puigdemont, a Brussel·les. El número u de la llista del PDECat Junts per Catalunya va comparèixer ahir, amb els altres quatre exconsellers, davant el jutge belga que estudia la demanda d’entrega sol·licitada per Espanya. El jutge va escoltar els arguments de la fiscalia belga a favor de l’aplicació de l’euroordre i va convocar el 4 de desembre Puigdemont i els exconsellers perquè presentin les seves al·legacions. Entre el temps que requerirà que el jutge prengui la decisió i els recursos consegüents, és previsible que el desenllaç s’allargui fins després del 21 de desembre. Així doncs, el líder d’una de les llistes no serà present a Catalunya durant la campanya electoral.

Resulta obvi que no és beneficiós perquè les eleccions es desenvolupin en un ambient de normalitat que un dels candidats es trobi a l’estranger, com tampoc ho és la presó preventiva dels altres exconsellers i de Jordi Sànchez, si no es revoca abans de l’inici de la campanya. Tant Junts per Catalunya com ERC han ultimat les seves llistes electorals, i en aquestes llistes hi apareixen els presos i els autoexiliats, així com destacades figures de la societat civil d’àmbits com l’acadèmia, el periodisme, l’esport i la cultura. Aquest fet no amaga la divisió amb la qual l’independentisme afronta el 21-D, ni el fet que, passada la fase de l’autocrítica (en alguns casos sincera, en altres més impostada),  el missatge que emergeix amb força és el de dibuixar l’Estat espanyol com un ens opressor i autoritari. És en aquest sentit ja electoralista que s’han d’entendre les declaracions de Marta Rovira –beneïda des de la presó per Oriol Junqueras com la pròxima presidenta de la Generalitat– en què va afirmar que el Govern de Mariano Rajoy va amenaçar el Govern de la Generalitat amb «morts als carrers». Rovira no va oferir proves d’això, i vistos els antecedents és lícit preguntar-se si l’afirmació té la mateixa versemblança que quan des del seu partit es defensava la independència immediata i low cost. Aquesta campanya hauria de dirimir les responsabilitats d’aquells que han portat Catalunya a la pitjor crisi política en 40 anys. Perseverar en l’estratègia d’exageracions i propaganda que ens ha portat fins aquí és un error que no s’ha de consentir.