L'electròlisi de l'independentisme

Aquesta història és completament verídica. El noi tenia 13 anys. L’apassionava la química, l’única assignatura de ciències que l’atreia. El professor havia explicat a classe l’electròlisi i l’havien practicat al laboratori. Al noi el fascinava veure com l’electricitat separava l’oxigen i l’hidrogen de l’aigua o com dissociava el sodi i el clor d’una solució salina. Un cop acabada la pràctica, el professor ho havia repetit fins a tres vegades: no se us acudeixi fer això a casa, amb el corrent altern de les llars no funciona i podeu causar un accident molt greu, això requereix corrent continu.

El diumenge següent al matí, el noi es va quedar sol a casa mentre els seus pares i el seu germà sortien a passejar. Ell va posar l’excusa que havia d’acabar els deures de l’escola. Però feia diversos dies que havia planejat a consciència el que faria aquell matí. Havia sentit l’advertència del professor, però no es podia resistir a obrar aquell miracle ell sol. A més, segur que el profe exagerava amb les precaucions.

Va dissoldre uns grapats de sal en una palangana amb aigua, va fabricar dos elèctrodes amb dues pinces dels cabells de la seva mare, els va submergir a la solució salina i els va connectar al corrent.

¡Flaix! ¡Flaix! La fogonada i l’espetec el van deixar sense respiració. Estremit, l’atordiment inicial va mutar en horror quan va comprovar que s’havia carregat la instal·lació elèctrica. Quan els seus pares van tornar, el xaval va intentar exculpar-se i dissimular les causes de la destrossa. No em vaig adonar de, no sabia que, era un encàrrec de, no m’havien advertit que, la culpa és de.

Salvant totes les distàncies, que són abismals i sempre avantatjoses per a aquell xaval en estat iniciàtic, així pretenen treure’s les puces de sobre un nombre creixent de dirigents independentistes. Així que això era tot. Un error de càlcul. Una línia mal traçada en el plànol. Un signe aritmètic tacat a l’equació. Un no em vaig adonar de. Un jo no sabia que. Un la culpa és de. Sobretot això, la culpa és de. De l’Estat, que no es deixa. D’Europa, que no té ànima. Del capital, que no té pàtria.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Durant molt de temps, tot aquell que ha negat o posat en dubte la pretensió d’imposar unilateralment la independència de Catalunya ha sigut titllat de botifler, traïdor, col·laboracionista, feixista. ¡Feixista! Davant d’aquests detritus s’alçaven els purs, els únics demòcrates, els apòstols de la Fe Única i Verdadera. Perquè tot estava llest, predestinat. El control del territori estava assegurat, també el de la hisenda pública. Les altres estructures d’estat, a punt. Espanya només podria picar de peus. Europa esperava amb impaciència i els braços oberts el nou estat. El capital, també.

Tot era fals. Molts dels seus promotors ho admetien en privat. La DUI estava despullada. Un fiasco. A sota no hi havia res, excepte propaganda i, sobretot, dolor. El dolor econòmic, social i polític infligit ja al país. És intel·ligent, i necessari, admetre l’error per progressar. Però postil·lar la contrició amb un jo no sabia que, la culpa és de, guarda més relació amb l’acné de l’adolescència que amb la responsabilitat que se  suposa a qui ha regit un país i aspira a repetir-ho.