Huracà sobre la política alemanya
undefined40601498 german chancellor angela merkel left speaks with british p171019205207 /
Impecable campanya de màrqueting. Un nom sexi per batejar el Govern d’un país que té fama de fred. La coalició que està cridada a governar Alemanya es diu Jamaica perquè els colors de la seva bandera coincideixen amb els dels socis de Govern: els democristians de Merkel i els seus socis bavaresos de la CSU, els liberals i els verds. Negre, groc, verd. El problema és que les negociacions resulten tan complicades que poden morir sense Govern, obligar a governar en minoria o fins i tot repetir les eleccions. El caos treu el cap també per l’oasi d’estabilitat europeu.
L’exòtica bandera d’aquesta illa del Carib fa justícia a la insòlita situació que viu Alemanya, país amb tradició de coalicions i una ben comprensible obsessió històrica pels consensos i l’estabilitat. Però el resultat electoral del mes de setembre passat que els polítics miren de pair ens dona una idea del sisme polític que la crisi ha produït pels quatre costats del continent, també al nord. Fragmentació del Parlament; caiguda del bipartidisme (el pitjor resultat per a democristians i socialdemòcrates des de la postguerra) i crescuda de l’extrema dreta del partit AFD (tercera força al país i segona a l’antic est comunista).
Una caricatura
Agafo prestada la caricatura del Financial Times. Es tracta de posar d’acord els votants que adoren la velocitat que els proporcionen els seus exclusius Porsche (els liberals) amb els vegans abraçaarbres que voten Els Verds. Els segons volen tancar les plantes de carbó més contaminants i exercir una política solidària de portes obertes per als refugiats i els seus familiars pròxims. També volen mà dura amb els cotxes que rugeixen. Els democristians i els liberals xoquen amb això.
No sobren metàfores. «Un huracà està actualment sobre Jamaica», diu un líder liberal. «L’huracà es deu a la falta de progrés en canvi climàtic», replica un polític verd. A l’horitzó, hi hagi o no coalició caribenya, probable inestabilitat. Si hi ha un Govern en minoria, es tem que duri poc; no hi ha precedents a Alemanya. L’excanceller socialdemòcrata Gerhard Schröder pronostica eleccions per al 2019.
Si la llengua d’Europa és la traducció, com diu Umberto Eco, l’esport oficial de la política europea és l’espera. Primer es va parlar de l’oportunitat de rellançar Europa després de la victòria d’Emmanuel Macron. A continuació, de fer-ho passades les eleccions alemanyes. Ara, després de l’acord de govern a Alemanya, si aquest acaba arribant, és clar.
El president francès ha promès rellançar una «Europa que protegeixi», més unida i de cara amable per als ciutadans als quals la crisi ha generat inseguretat. Macron vol integrar més la zona euro, nomenar un ministre d’Economia europeu i dotar l’eurozona de pressupost. També ambiciona crear un fons monetari europeu. Però els socis de Jamaica avisen: res d’instruments que mutualitzin el deute. En això sí que hi ha acord. Prenguem nota d’una altra expressió europea: «sí, però».
