La guerra del 155

A Catalunya s’està recuperant una mica de seny. Confesso que tinc certa debilitat per l’autenticitat de Joan Tardà, a qui vaig conèixer durant la presidència de Pasqual Maragall, aquella etapa en què –amb gran irritació de la dreta catalana (i espanyola)– Catalunya va practicar la primera regla d’higiene democràtica: l’alternança en el poder. Després de 23 anys de pujolisme. 

 Tardà em va sorprendre quan fa uns mesos, al Parlament espanyol, va cridar desafiador: «Nosaltres marxem». ¿Confonia el seu somni amb la realitat? ¿Era influència de Gabriel Rufián? Per això m’he alegrat ara al sentir-lo que l’independentisme es va equivocar a l’oblidar la bandera catalana i substituir-la per l’estelada, i a l’admetre, clarament, que Catalunya no és independent perquè no hi ha una majoria social que ho hagi volgut. Està bé, però ¿no hauria sigut millor assumir-ho després de les eleccions plebiscitàries del 2015, quan es van quedar en el 47,8%? Ens hauríem estalviat molta crispació estèril.

Confondre el desig amb la realitat també passa més enllà de l’Ebre. Mariano Rajoy i Pedro Sánchez han dit que totes les democràcies tenen el seu article 155. És cert. Però és com la bomba atòmica. Molts estats la tenen com a arma dissuasòria però no la utilitzen mai. El mal d’Espanya és que és l’única que ha hagut d’instrumentalitzar-lo. L’Ulster i la Gran Bretanya són una altra cosa, perquè allà hi va haver una guerra de religió entre catòlics i protestants. Espanya ha hagut d’utilitzar el 155. Un fracàs que indica que alguna cosa ha anat molt malament.

Puigdemont no es va atrevir 

Però satanitzar el 155 també és absurd. Un 155 que convoca eleccions als 55 dies de la seva promulgació –el temps electoral mínim– no és la suspensió de l’Estatut que va fer el 1934 el Parlament de la República després de la sublevació de Lluís Companys i del seu Govern, que van estar empresonats fins al triomf del Front Popular en les eleccions de 1936. Amb el 155, Rajoy ha fet allò que no es va atrevir a fer Carles Puigdemont dijous 26 d’octubre però que el Govern (i l’estat major secessionista) havien acordat a les 2.30 de la matinada d’aquell dia. Però després Puigdemont i Oriol Junqueras no van saber resistir-se als seus radicals.

Ara el 155 pot erigir-se en una línia divisòria falsa. Els que no el condemnen són acusats de botiflers, però per una altra part ningú el combat. ERC, el PDECat i fins i tot la CUP es presenten a les eleccions del 155 i la presidenta del Parlament ha dit que l’acata i que la declaració d’independència va ser simbòlica. Només Puigdemont el combat –en teoria– des de Brussel·les mentre intenta imposar noms a la llista de Junts per Catalunya que encapçalarà.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

I així la no separatista Ada Colau trenca el seu pacte de Barcelona amb el PSC (amb el suport del 54% del terç de militants que van votar en el seu referèndum intern) mentre l’antiga presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, l’acata i Puigdemont i Junqueras estan disposats a encapçalar dues llistes enfrontades en les eleccions convocades a la seva empara.

El seny de Tardà està bé, però encara hi ha camí per endavant.