El futur que ens espera

En circumstàncies molt particulars, i com si el temps hagués agafat una drecera per arribar al demà, els esdeveniments s'acceleren sobtadament. Ara fa prop d'un segle, John Reed, excepcional testimoni de la Revolució russa, va publicar les seves vivències d'aquells dies d'octubre de 1917 sota un títol que va fer fortuna, justament perquè sintetitzava el vertigen que apareix en moments excepcionals. I encara avui la lectura dels seus Deu dies que trasbalsaren el món continua sent imprescindible. Això ve a tomb pels moments, certament històrics, viscuts a Catalunya, encara que els successos dels dos últims mesos més que trasbalsar-la l'han fet estremir.

Però, després d'unes setmanes de política esbojarrada, la decisió del Tribunal Suprem de dijous passat sembla haver incorporat certa calma. En tot cas, encara que sigui fugaç, aquesta aparent tranquil·litat permet l'avaluació de danys, imprescindible per saber cap on ens dirigim. Perquè, de la mateixa manera que en altres situacions de canvi radical, les seves conseqüències es deixaran sentir molt més enllà de l'instant en què es van originar. I això per motius tant econòmics com polítics o judicials.

En el curt termini, fins i tot en la impossible hipòtesi que la situació política i social tornés als paràmetres previs a l'estiu, els impactes econòmics del que ha passat des del setembre i, en particular, des de l'octubre continuaran deixant-se sentir. Perquè el funcionament de la maquinària econòmica depèn, críticament, de les expectatives sobre el futur (els famosos animal spirits de Keynes), imprescindibles per il·luminar les decisions d'endeutament, ocupació, inversió i consum. Per això, s'ha de prendre bona nota del deteriorament de la confiança de llars i empreses: els seus efectes ja s'han expressat en sortides de més de 2.000 empreses, frenada immobiliària, caiguda de vendes en el comerç o reducció de la despesa en hostaleria. Però una vegada afectada negativament, la recuperació de la confiança sobre el futur econòmic, sigui interna o internacional, trigarà a tornar: el seu enfonsament a la primera meitat del 2012 no es va aturar malgrat la intervenció europea, i no va tornar a valors que impulsaven l'activitat fins a l'estiu del 2014.

Un nou empat electoral el 21-D

Més preocupant que el que cal esperar de forma immediata és, no obstant, l'horitzó d'inestabilitat política que es dibuixa. És cert que ningú coneix el futur, i més difícil és preveure'l en unes circumstàncies tan complexes com les d'avui. Però davant les pròximes eleccions del 21-D sembla raonable intentar apartar la boira i mirar cap a l'horitzó més probable. En aquest ordre d'idees, i sense partidismes que ens enceguin, crec que deuen estar d'acord que el resultat electoral apunta a un pràctic empat, al marge del bloc que aconsegueixi més vots: guanyi qui guanyi en escons, no sembla raonable esperar que els resultats siguin substancialment diferents dels del 27-S. I fins i tot si l'independentisme no aconseguís majoria absoluta, la governació de Catalunya la pròxima legislatura s'anticipa més que complexa perquè, encara que des d'aquest àmbit es desitgés reconduir la situació, el carrer pot tenir una altra opinió. En tot cas, i si es confirma aquest escenari de pràctic equilibri, això tindrà conseqüències no vistes, com indica l'amenaça de la potencial marxa del Mobile World Congress.

Hi haurà sentències que ningú desitja 

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Finalment, afegeixin les repercussions dels processos judicials en marxa. En aquest important aspecte –i encara que cal desitjar, i esperar, una pròxima sortida de la presó de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i la resta de membres del Govern–, els problemes no es resoldran. Arribaran judicis per als avui empresonats, i per a la resta d'imputats en altres causes, que inevitablement acabaran en sentències que, per suaus que siguin, ningú desitja. Tant si es vol com si no, aquestes apareixen a l'horitzó com un mal presagi que marcarà, inevitablement, l'esdevenir de la pròxima legislatura.

Gradual desplegament del negatiu xoc sobre la confiança econòmica, pràctic empat en l'aspecte polític i creixent pressió judicial defineixen un endimoniat futur. Els reptes que subjauen en la qüestió catalana no es van poder resoldre l'anterior dècada. Ni, amb el panorama actual, tampoc esperin la seva resolució els pròxims anys. Només ho podria evitar un gran pacte que, llastimosament, avui no sembla desitjat ni a Barcelona ni a Madrid. Adopti el to que adopti, aquest conflicte va per llarg. Agafin-s'ho amb calma.