Tot el que amaga 'La llibreria'

Florence Green només vol obrir una llibreria. Florence Green encara és jove, fa anys que va enviudar i viu en un petit poble d’Anglaterra. Florence Green és un personatge de ficció, la seva aventura succeeix a finals dels anys 50. Però el món, els nostres carrers, les nostres llars estan habitats avui per moltes Florence Green. Potser també la trobem sota la nostra pell. Florence és la protagonista d’una novel·la de Penelope Fitzgerard que Isabel Coixet ha adaptat al cine. La llibreria és la pel·lícula d’una història petita, d’una dona normal, d’un poble com tants, d’uns dies tan quotidians que són eterns, de persones somiadores, ambicioses, vençudes, frívoles i indiferents, com trobem en totes les societats. Una història d’innocència i de maldat. I, sobretot, carregada de veritat.

Florence només vol obrir una llibreria. Els llibres són la seva passió i el seu refugi. Vol que els seus veïns també enriqueixin la seva vida amb aquest món de paper i tinta. Compra un edifici vell, deshabitat des de fa anys, ple d’humitats, i hi dona vida amb el seu ànim, els prestatges i les lletres. Però no tothom està conforme amb la seva decisió. La dona més poderosa del poble, la cacic local, utilitzarà tots els mètodes possibles per fer-la desistir. I, a partir d’aquí, aquesta història petita, insignificant fins i tot, es converteix en la lluita de tots. Cada un ens hi podem sentir reflectits. També en el paper que triem.

 Podem ser el que imposa la seva voluntat per sobre de tot, encara que sigui trepitjant els drets del feble. L’indiferent que mira cap a una altra banda. El còmplice del més fort. El frívol que es presta a enganyar la víctima. El que, per dignitat, perquè sap el que és perdre, per solidaritat, s’atreveix a defensar el feble. I, per descomptat, la dona que, entestada a complir el seu somni, troba la fortalesa en el seu convenciment. Una heroïna que no va voler mai ser-ho, que només volia seguir llegint i convidar altres a disfrutar amb les mateixes històries que omplien la seva vida. Lluita per la seva llibertat. Però, al final, lluita per defensar el seu lloc a la comunitat. Ella també és part del poble. La llibreria és la nina més petita d’una matrioixka. La resta de les nines, fins a les més grans, hi estan concentrades. L’excel·lència i la misèria humanes. El combat entre el bé i el mal. La lluita i la rendició. La denúncia i el silenci còmplice.

És impossible parlar de l’última pel·lícula d’Isabel Coixet sense extrapolar la història de Florence a la situació que ha viscut la directora durant els últims mesos. Des d’una mirada d’esquerres, Coixet s’ha manifestat públicament en contra de la independència. El seu posicionament ha generat una campanya d’atac i de desprestigi que ha anat molt més enllà dels trols embogits de Twitter. Assenyalada i insultada pel carrer, els agressors (no es mereixen un altre nom), han arribat a ampliar la diana dels seus atacs fins i tot als seus familiars.

¿Què ens està passant perquè una professional el cine de la qual és un exemple de compromís, reconeguda internacionalment i que és, sens dubte, un dels nostres principals valors culturals, sigui menyspreada i no es desperti una onada de solidaritat en defensa seva? ¿On estan les declaracions de suport dels col·legis professionals, de les institucions culturals, de les associacions civils en defensa de la llibertat d’expressió? ¿Tan sobrats anem de talent que ens permetem qüestionar el dret a pensar diferent? ¿Tan escassos anem d’humanitat?

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

 Amb insistent insistència es pretén associar el procés a una mena de revolució progressista. Però aquesta il·lusió és part d’una propaganda tan efectiva com invasiva i falsària. Sota la seva lògica (¿és possible anomenar-la així?), persones compromeses amb els drets ciutadans i la lluita contra la desigualtat es veuen titllades de fatxes. ¡Feixistes! Que ràpid, amb quina falta d’ètica s’acusa el discrepant del contrari del que és.

Són molts els que fa anys que es desesperen al constatar que el debat polític a Catalunya està segrestat per l’eix nacional, arraconat el social. La mateixa crida a la desobediència de la llei és més que qüestionable. En una societat democràtica (per imperfecta que sigui), la llei sempre és l’últim baluard del feble. Més enllà de la ideologia i del tacticisme, la convivència i el respecte haurien de ser sempre fronteres infranquejables. Com a Florence, sempre ens queda el refugi dels llibres... o de les pel·lícules. Buscar-hi el caliu, l’aixopluc que potser no trobem en altres llocs. La ficció pot arribar a ser tan verídica com la realitat. Especialment quan en aquesta última trobem la serenitat i comprensió que no trobem en altres llocs. A vegades, fins i tot, en la reunió familiar o d’amics. En una última carambola, és possible que la mala ficció del procés ens animi a buscar asil en la bona ficció de la novel·la i el cine. Si fos així, encara trauríem alguna cosa bona de tot aquest despropòsit.