La banalització de la violència

La jurisprudència defineix dos tipus de violència: la física, exercida mitjançant la força, i la moral, en forma d'intimidació coactiva. Sovint la violència física i la psíquica comparteixen objectiu: vèncer la resistència de la víctima, obligant-la a obrar contra la seva voluntat.

Com havíem anat alertant, l'enduriment del pols independentista, que és un conflicte amb l'Estat però també ho és entre catalans, ha situat en primer pla el debat sobre l'ús de la violència per a la consecució de fins polítics. De qualsevol fi polític, el persegueixi qui el persegueixi: des d'imposar la secessió de Catalunya o paralitzar el país fins a impedir a cops de porra la celebració d'un referèndum o sotmetre els líders independentistes perquè abjurin de l'unilateralisme.

Per construir el relat jurídic que justifiqui l'acusació de rebel·lió contra els membres de la Mesa del Parlament, tipus penal que requereix l'existència d'un aixecament “violent i públic”, el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena sosté que també és violència “l'ostentació d'una força i la disposició a usar-la” amb l'objectiu d'“intimidar els poders legalment constituïts”, sigui mitjançant l'exercici d'“una força fins i tot incruenta” o la mera exteriorització de la capacitat d'exercir-la. L'apel·lació a la força “incruenta” i a la seva “ostentació” enllacen amb el concepte de violència moral o intimidatòria.

Per completar el quadro del “violent germen” independentista, el magistrat hi afegeix episodis com la protesta del 20 de setembre davant el Departament d'Economia, els escraches a agents desplegats a Catalunya i les “muralles humanes” davant els col·legis de l'1-O. Coordenades intimidatòries en què també cabria incardinar els sabotatges a les autopistes, carreteres i línies fèrries amb què els comitès de defensa de la república (CDR) van coaccionar dimecres centenars de milers de catalans que volien exercir el seu dret a treballar.

Si aquesta expansiva interpretació de la violència pot resultar xocant, no ho és menys la que esgrimeix l'independentisme, amb Carles Puigdemont al capdavant, quan culpa l'Estat de provocar una “onada repressiva” que ha instal·lat en “el caos” Catalunya. O la dels pregoners sobiranistes per als quals, si Carme Forcadell i altres parlamentaris es van desmarcar de la DUI i van acatar l'ordre constitucional davant el jutge, ho van fer sota l'amenaça de la violència, entesa com el risc d'entrar a la presó. 

NARRATIVA BEL·LICISTA

Notícies relacionades

La Policia Nacional carrega contra els concentrats en diversos col·legis

Una onada antiavalots envesteix contra els col·legis de Catalunya

El cert és que, per fortuna, en aquest conflicte els brots de violència han sigut fins ara episòdics. De forma injustificable, van exercir la força els policies i guàrdies civils l'1-O, i la coacció els que en dies posteriors van tractar d'acovardir-nos. També la ultradreta, de natural violenta, i a la seva manera els patriòtics piquets de la vaga de paísvaga de país.

Però aprofitar aquests fets aïllats per construir una narrativa gairebé bel·licista, com fan els uns i els altres, és jugar amb foc. No és bona idea banalitzar la idea de la violència; contribueix a normalitzar-la i a fer que, en veritat, acabi per instaurar-se.