La veritat, en un llibre

Algú, en algun racó, protegit de pols i palla, ja està escrivint, n’estic segur, la crònica novel·lada d’aquests dies (¿històrics? ¿decisius? ¿feliços? ¿convulsos? ¿crispats? ¿accidentats?; que cada un assenyali la casella que prefereixi). Algú, amb vocació de premi Planeta, està recopilant el material necessari per a aquest tom de mil i escaig pàgines que segurament devorarem amb fruïció d’aquí tres o quatre anys, com a màxim. 

És possible que llavors, pàgina a pàgina, sapiguem d’una vegada tot allò que ara se’ns oculta. Encara que és possible, també, que s’hagi d’esperar, per llei, a la coneguda «desclassificació de documents» amb la consegüent frustració (vegin el que ha passat aquests dies amb tot el que es refereix a l’assassinat de John F. Kennedy), perquè ja sabem que, pel que fa a la política, «tot» vol dir «gairebé tot», la llum (com en el tango) es fa només a mitges, i la veritat apareix, la majoria de vegades, en forma de criptograma.

Tot i així confio que el temps i l’afany de cada un aconseguiran desxifrar el que ara no són sinó moviments velats rere la cortina i enrenou d’anades (sense vingudes), que més aviat semblen de vodevil que de tragèdia. És possible que llavors algun ingenu obri els ulls com taronges davant unes veritats com una casa. La memòria, que és molt llesta i sempre oportuna, em porta ara al cap aquells versos de Joan Manel Serrat: «Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio».

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Espero, doncs, amb impaciència, tenir aquest llibre a les mans. Dic llibre i penso també en altres formats possibles . ¿S’imaginen el relat d’aquests dies convertit en una pel·lícula de l’estil de Tots els homes del president, o en obra de teatre de l’estil d’Incendis, o en sèrie de televisió de l’estil de Borgen o Yes, Minister?   

Ah, per cert, si algú, impacient, descobreix als estants d’alguna llibreria títols com El viaje a ninguna parte (de Fernando Fernán Gómez), El mejor alcalde, el Rey (de Félix Lope de Vega), o En Flandes se ha puesto el sol (d’Eduardo Marquina) que no s’enganyi: cap dels tres títols té res a veure amb el que està passant ara.