Anar al contingut

Anàlisi

undefined40872171 madrid 09 11 2017 politica esteladas en el supremo en apoyo 171109132214

Una etapa que s'acaba

Marçal Sintes

El que ara s'està dilucidant en realitat és l'estratègia i el relat. O sigui: sobre què s'ha de fer a partir d'ara

La declaració d’independència votada al Parlament el dia 27, aquell divendres després d’aquell dijous tempestuós, va ser una declaració sense cap efecte pràctic. Era obvi que la Generalitat no podria agafar el control del país, és a dir, fronteres, infraestructures, comunicacions, etcètera. El que va ser sorprenent, almenys per a mi, no va ser això, sinó l’immediat i absolut buit que es va produir. Quan amb prou feines havia nascut, la República Catalana es diluïa davant els nostres ulls com un miratge.

En la meva infantesa solíem divertir-nos, al pati de l’escola o al carrer, amb el joc del mocador. Es tractava d’agafar el mocador abans que el contrari i llavors córrer per on havies vingut tan ràpid com fos possible, intentant que no t’atrapessin. Això va ser el que va passar més o menys aquell divendres i els dies següents.

Mariano Rajoy va activar a continuació el 155 –article que, segons la seva abusiva interpretació, li permet a un fer gairebé el que li doni la gana– i va convocar eleccions catalanes per al 21 de desembre, és a dir, va optar per una espècie de 155 exprés. Oriol Junqueras i vuit ja exconsellers eren empresonats –Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ja estaven entre reixes–, mentre que Puigdemont i quatre exmembres del Govern es refugiaven a Brussel·les.
   

Opinió exprés

Gestos simbòlics

 Fins aquí, una part, molt important, de la pel·lícula, el colofó de la qual va ser ahir a la nit l’ingrés a la presó –sota fiança– de Carme Forcadell. Comença ara la segona part, que no sabem com serà, però que s’està amassant, a partir de forces i materials diversos, en aquests moments.

La discussió és sobre si una sola llista sobiranista independentista o diverses formen part d’aquest canvi de guió. Segons la meva opinió no es discuteix tant si una fórmula o una altra és millor per aconseguir més vots i més escons, sinó que s’està dilucidant en realitat l’estratègia i el relat. O sigui: sobre què s’ha de fer a partir d’ara. Què s’ha de fer una vegada que tothom té clar que s’ha esgotat una etapa. Que el procés continuarà, sí, però de manera notòriament diferent, potser molt diferent.

En un dels pols hi ha ERC, amb el seu afany de governar a Catalunya, cosa que va unida, probablement, a la formació d’un gabinet en què la independència deixaria de ser el vector únic en benefici d’un recuperat eix esquerra-dreta. Igualment és previsible el retorn al camp base del referèndum acordat amb l’Estat, i que, en sintonia amb això, s’enterri el tenim pressa i el o ara o mai.

En l’altre pol, a l’altre extrem de l’escala de grisos, hi ha el president deposat Puigdemont, una part de la direcció del PDECat i molts independentistes de bona fe –també de l’òrbita d’ERC– de totes les sensibilitats, algunes de les quals podrien ser temptades pel radicalisme. Cap d’ells entén que, després de tants esforços i després d’haver arribat tan lluny, i quan més dures i complicades són les coses, es faci marxa enrere per tornar a la competició partidista convencional en lloc de confrontar amb totes les forces el trident unionista de Ciutadans, PSC i PP. 

0 Comentaris
cargando