Una vaga poc general

L'aturada política disfressada de vaga general per protestar per l’ingrés a la presó de la meitat del Govern de la Generalitat no va tenir la incidència que pretenien els organitzadors, ni tan sols l’impacte de l’anomenada «aturada de país» del 3 d’octubre passat. Ni la incidència als centres de treball, ni les dades de les administracions, ni el consum d’energia elèctrica, ni la mera percepció ciutadana indiquen que el seguiment fos majoritari, ni tan sols massiu. En tot cas, en alguns àmbits concrets com el de l’educació. El que sí que hi va haver va ser molta afectació com a conseqüència dels talls de carreteres i dels bloquejos de les línies de tren.

Milers de catalans no van aconseguir arribar a la feina contra la seva voluntat, de manera que sí que hi va haver conseqüències, una vegada més, per a la marxa de l’economia. Els piquets coercitius disfressats en els autodenominats Comitès de Defensa de la República (CDR) van infligir, com va indicar el ministre de Foment, el màxim dany amb el mínim esforç, és a dir, amb el mínim suport real de la població, que en molts casos desaprova amb igual intensitat els empresonaments i aquesta mena d’actes.

L’escàs èxit de la vaga general hauria de fer reflexionar el conjunt del moviment independentista. Els 6 i 7 de setembre passat, els sectors més radicals –no en els objectius, però sí en els mètodes– van agafar les regnes i van donar i van imposar la unilateralitat institucional combinada amb el trasllat de la direcció del moviment al carrer. Un pas al davant que no només ha deixat en suspens l’autogovern català, sinó que ha posat en entredit el benestar econòmic i ha evidenciat la falta de viabilitat de la independència, al mateix temps que ha aprofundit en la fractura de la societat, ja que les protestes han començat a resultar antipàtiques per als mateixos ciutadans de Catalunya, pensin com pensin.

Totes les idees es poden defensar legítimament, però els que s’omplen la boca un dia sí i l’altre també que anteposen «els interessos de país» a qualsevol altra cosa no poden ser els que el paralitzen, el fragmenten i el desnaturalitzen. El catalanisme va ser sempre vector d’integració perquè, no només oferia un somni, sinó també un benestar tangible. L’independentisme corre el perill de voler doblar l’aposta del somni a canvi d’una realitat infernal.