No en diguis república, digue'n processisme

El debat teòricament tancat sobre si el sobiranisme havia de concórrer a les eleccions del 21-D amb una llista de país era, és, en realitat una discussió sobre l’agenda política a Catalu-nya l’endemà dels comicis.

Les llistes separades, enfrontant el PDECat i ERC en la seva lluita per un mateix electorat, i a l’espera del que decideixi la CUP, són el reconeixement per la via dels fets del fracàs de la unilateralitat i de la inviabilitat de la república proclamada. L’eix ideològic –dreta, centre, esquerra– reprendrà el seu protagonisme en campanya i el mantindrà amb posterioritat al dia de la votació. Aquesta variable eixamplarà el nombre de coalicions de govern possibles, així com el de discursos que les legitimin.

Ben al contrari, la llista de país era un enroc en la necessitat de ser fidel als fets protagonitzats pel sobiranisme institucional fins a l’aplicació del 155 per part de l’Executiu de Mariano Rajoy. La república, per als unitaristes, és ara una paraula, però es faria carn el dia de les eleccions si aquesta llista única existís i vencés àmpliament. 

Des d’aquesta perspectiva, s’entén el neguit, la frustració, la decepció i fins i tot la irritació de molts electors sobiranistes perquè, sense que ningú els ho hagi dit encara obertament, són capaços d’intuir la gran diferència entre les conseqüències d’un tipus de candidatura o un altre. Vagues, comitès de defensa de la república, Bèlgica, presons, cops de porra de l’1-0, el 155; tot situa Catalunya en una excepcionalitat que, paradoxalment, es començarà a reconduir amb una votació que probablement farà viatjar l’independentisme cinc anys enrere, al referèndum acordat.

El processisme, entès com un camí en el qual la independència se situa en el llarg termini sense dates i jornades històriques a la vista, s’obre pas entre els que fins a la vigília de la proclamació de la república visitaven pobles i comarques per explicar que tot estava preparat i que, una vegada polsat el botó vermell al Parlament, el nou Estat caminaria ferm, sa, decidit i sense marxa enrere possible. S’obre pas fins i tot entre aquells que van titllar de traïdor Carles Puigdemont quan aquest va calibrar la possibilitat de convocar ell mateix les eleccions.

Notícies relacionades

Puigdemont força el PDECat a acceptar la 'llista del president'

Testosterona antiprocés

¿Qui resisteix a la lògica de les llistes separades? El president i els seus més fidels seguidors, que poden encara intentar presentar-se sota la fórmula d’una agrupació d’electors al marge dels partits –inclòs el seu– en un últim intent d’apel·lar a la unitat de les bases civils del sobiranisme. Resisteix també, discursivament i tàcticament, una part del PDECat que no es vol comptar en solitari tenint en compte el que vaticinen les enquestes, i resisteix molta gent entre els independentistes en general, indistintament de quina sigui la seva militància.

Però aquesta resistència no ha sigut suficient, fins ara, per imposar-se a la lògica partidària i a l’exercici de realisme que ha decidit abraçar principalment ERC; un partit amb tot a favor seu per suplantar el PDECat en la centralitat sobiranista d’una Catalunya autonòmica. Però, arribats fins aquí, no en diguin república, diguin-ne processisme, o senzillament política, això és, temps i matisos.