I Déu en la de tots

El noi m’explica les virtuts de la seva religió. Que és una religió de pau i respecte a la vida, m’insisteix, i jo badallo perquè ja fa anys que sento aquesta mena de propaganda sobre les bondats intrínseques dels diferents sistemes de fe. En algun moment també em vaig convèncer que, fet i fet, les religions són formes de vehicular uns valors ètics amb els quals combreguem la majoria, però quan fas aquest raonament és que ja estàs en el terreny pantanós de posar en dubte allò que era una veritat irrefutable. Voldria dir-li al noi que per aquí ja hi he passat, que no cal que em vengui una altra religió més exòtica, més pacifista, més el que sigui. Però segueix parlant i en un moment donat, sense ser-ne conscient, se situa fora del seu sistema de creences perquè me l’ha de descriure i aquest sol fet ja és suficient per fer trontollar tot l’engranatge, per trencar l’encant de la ficció tinguda per veritat. Si un pot situar-se fora és que ja no és tan creient com es pensa, però és igual, el noi segueix contant-me les bondats de la seva fe i jo encara no sé veure si ha començat o no el proselitisme. Michel Onfray, mirant de provocar el pensament del lector, diu al seu Tractat d’ateologia que els creients estan afectats de bovarisme, que «prefereixen les ficcions tranquil·litzadores dels infants a les certeses cruels dels adults».

    

Vam matar Déu però aquest revifa sempre amb virulència, ara dotat dels mitjans tecnològics més avançats. És així com Instagram s’ha omplert d’influencers que, maquillades fins a semblar nines, ens ensenyen que és possible ser moderna i portar el cap tapat permanentment com un dogma de fe. No només això sinó que fan tutorials per aprendre formes sofisticades de posar-se el mocador. No sabem si són tan innòcues com semblen, simples usuàries de la xarxa que volen ser reconegudes per una pluja de likes o si darrere de la seva llustrosa modernor no hi ha el llop de sempre, mutat per enèsim cop en aparença atractiva i inofensiva, el llop de la segregació ara que l’exposició pública de les dones pot ser mundial, viral, del tot impossible de controlar. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Mentrestant, una drag queen que va fer un espectacle de ficció durant el carnaval de Canàries va ser denunciada als tribunals no per heretgia, sinó per la seva versió fina d’ara, la del delicte d’ofensa als sentiments religiosos. El creient que se sent ultratjat és qui està a punt de sortir del seu paradigma per culpa d’algú altre que li’n mostra les costures, que posa en dubte tot el seu sistema. La fiscalia va tenir el sentit comú, en aquest cas, d’arxivar la causa.

Déu seguirà revifant a cada passa perquè tal com diu Onfray, «no es pot matar un alè, un vent o una olor, no es pot matar un somni, una aspiració».