La qualitat de vida urbana

Pedalant per la ciutat del demà

A Barcelona ens queda molt per desenvolupar una cultura de la bicicleta com la de Copenhaguen o Utrecht

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp40828070 opinion   leonard beard171105184355

zentauroepp40828070 opinion leonard beard171105184355

Recordo la primera vegada que vaig anar en bicicleta. Crec que tenia 5 anys i era un diumenge assolellat. Els meus pares em van portar al parc amb altres nens que també anaven en bici amb rodetes del darrere o sense. A vegades hi anàvem amb amics dels pares i els seus fills. I recordo que l’altre ciclista menut tenia una bici diferent perquè era per a nens. La meva, per a nenes. No entenia la distinció, perquè els pedals no tenen gènere. En qualsevol cas, durant un temps va ser una activitat habitual del cap de setmana, així que vaig créixer pensant en la bicicleta com a objecte d’entreteniment.

En l’etapa universitària es va convertir en aliada meva. Per arribar a la facultat necessitava travessar pràcticament tota la ciutat i vaig calcular que trigava menys pedalant que en metro o autobús. Vaig descobrir, a més, que m’alliberava d’aquella sensació de pèrdua de temps que sentia agafada a la barra i sota terra en hores punta. Aquí la bici va passar de joguina a mitjà de transport. 

Un quant temps després vaig veure La bicicleta verda. Una pel·lícula a la qual vaig arribar gairebé per casualitat i que narra com una nena dels afores de Riad desafia la seva mare i les lleis per voler una bicicleta: la necessita per guanyar el seu amic fent una cursa. Em va sorprendre que una cosa tan innocent, que jo havia fet tants cops en la infància, es pogués perseguir. Llavors vaig descobrir com les bicicletes han sigut un símbol de llibertat per a les dones. Perquè són autonomia, apoderament i autosuficiència. Considerar-les entreteniment o transport queda curt, també són ideologia. 

Revolució en clau sostenible

Ara estic en la quarta etapa respecte de la bici: revolució en clau sostenible. Segueixo pedalant per moure’m per Barcelona i m’alegra veure cada vegada més carrils bici. Però no n’hi ha prou. Ens queda molt per desenvolupar una cultura de la bici com la de Copenhaguen o Utrecht, líders en l’Índex de les ciutats més amigables 2017, i això no es mesura per quilòmetres de carril, sinó que també té en compte la convivència amb vianants i vehicles, la seguretat o l’acceptació social de les bicicletes com a part del paisatge urbà. Barcelona és l’onzena ciutat, potser trobem inspiració més al nord.

Prenguem-nos seriosament les bicis com a ingredient en la transició energètica. Ens fa falta crear la cultura i assegurar-ne la convivència

Notícies relacionades

A Holanda, encara que soni estrany, hi ha un caos viari impressionant, perquè és freqüent viure en una ciutat i treballar en una altra. L’Ajuntament d’Utrecht va llançar el 2016 una app per reduir embussos, convidant els conductors a moure’s en altres horaris, treballar des de casa o fer servir transports diferents. Si en hores punta optes per la bici, acumules punts canviables per diners o regals. Per a qui no és receptiu a arguments de salut o sostenibilitat, sembla que l’incentiu econòmic l’acaba atraient.

Seguim disfrutant de passejades de diumenge sobre dues rodes, però prenguem-nos seriosament les bicis com a ingredient en la transició energètica. Amb vehicles elèctrics, seran crucials per a la vida a les ciutats. Tenim a favor el clima i l’orografia. Ens falta crear la cultura i assegurar-ne la convivència. ¿Pedalem per demà? 

Temes:

Bicicletes