Anar al contingut

LA COLUMNA

Un còmode cucurutxo

Josep Maria Espinàs

A EL PERIÓDICO he pogut practicar la llibertat i el respecte, i he sigut correspost

No em resulta gens fàcil parlar de mi en la condició d’articulista. I menys encara em trobo còmode en la qualificació de periodista. Sempre he estat un devot de les paraules, però seria grotesc que em passés pel cap dir-me paraulista. A falta d’una autodefinició més concreta, podria dir que soc, des de fa molts anys, un col·laborador regular d’EL PERIÓDICO.

He estat acollit sense exigències. Ben mirat, l’exigència me la vaig posar jo mateix: l’article diari. Quan algú m’ha dit que això era molt dur, li he dit que per mi la dificultat seria fer un article cada quinze dies.

Estic segur que si només poguéssim dinar cada tres setmanes se’m presentaria una prematura i insistent angoixa.

L’article diari podia suposar alliberar l’amenaçador pas del temps. ¿Demà ja torna a ser dimarts? ¿De què puc parlar? Aviat vaig descobrir que podia parlar de moltes coses si aprenia a relacionar el que veia, el que escoltava, el que deduïa d’algun fet.

Una certa música

No soc amic de dictar sentències, i no gosaré fer servir la paraula creativitat, però sí que  en el periodisme hi ha una certa literatura, una certa música, i fins i tot en alguns esports la capacitat d’associació pot ser productiva.

Fa temps vaig contactar amb un professional de la publicitat que tenia unes targetes en les quals figurava aquesta presentació personal: «Creatiu». Em va semblar una mica pretensiós encara que, personalment, ell no ho fos. La modèstia és una virtut difícil de practicar, i penso que potser hi hauria d’haver una escola per fer-ne l’aprenentatge.

Jo penso que potser ha fet mal aquella qualificació del periodisme com a quart poder, encara que hagi  estat utilitzat a vegades per influir en operacions polítiques.

«Tantes persones tantes opinions», va sentenciar el clàssic Terenci. I en principi això és bo. L’articulista convé que tingui present que les seves opinions no poden ser interpretades com a veritats. Exposar una opinió és una invitació al debat.

El nostre cos és un joc d’articulacions. Aquest fet potser podria ajudar-nos als articulistes a construir textos que tinguin vida pròpia, per gaire modesta que sigui. Perquè convé tenir present que els nostres articles no són mai articles de primera necessitat.

Articles i misses

Sempre recordaré allò que va dir aquell antic condeixeble de batxillerat, que anys després em vaig trobar pel carrer: «Home, Espinàs, encara escrius aquelles cosetes...?» Ell s’havia fet sacerdot i vaig resistir molt la temptació de contestar-li: «I tu, encara dius les teves missetes?».

El meu primer article el vaig escriure quan devia tenir uns vint anys. Ara ja visc els noranta. Són molts milers d’articles.

Ara mateix estic acollit a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA. Els germans Goncourt van fer aquesta definició del que era un diari: «Uns cèntims d’història en un cucurutxo de paper». Jo em sento molt còmode instal·lat en el cucurutxo d’aquest diari. Hi he pogut practicar la llibertat i el respecte i hi he trobat les mateixes satisfaccions.

Que els lectors ens acompanyin. 

0 Comentaris
cargando