LLIBERTAT COL·LECTIVA

Elton John tenia raó

20 anys després he comprès, vist el que he vist, el sentit profund d'una edició en català. Es tracta d'una defensa d'una llibertat col·lectiva, i per tant de la meva, que tant necessito

2
Es llegeix en minuts

 

Jo ja no existia el 1997, el món se n’havia anat a un altre lloc. Els grups de moda eren les Spice Girls i els Backstreet Boys, i la cançó més escoltada va ser la que va dedicar Elton John a la princesa Diana. Encara no l’he sentit sencera. Hi ha una diferència fonamental entre estar en guerra amb el món i no ser del món. Llavors no hi va haver diàleg, ni per la part de l’actualitat ni per la meva. No ens suportàvem mútuament. Els col·legues es descollonaven amb els dibuixos de South Park i jo preferia els Roper als Simpson.

No sé per què passen aquestes coses però ho atribueixo a la lluita de classes. És com la divina providència, però amb el full de l’Inem doblegat a la cartera. Potser es tractava de l’empipada després d’una derrota cantada. Com que no tinc pasta tinc teories, i sobre tot això crec que als barris sempre es va tard respecte a la realitat per una qüestió de classe.

Retrocedim 20 anys més. Ja no és el 1997 sinó el 1977. Quan el món va fer punk, els xavals dels blocs encara érem irreductiblement simfònics, o metalers o una cosa semblant a una barreja emocional de hippies i guerrillers (ser rumber era de quinquis o de progres en funció de l’estil).

Però en aquest no saber res subjeia un gest de lleialtat, de compromís amb el que havíem après, amb els grans. S’arribava tard a tots els esdeveniments no per ser ranci sinó perquè s’estava fora dels diners. Un no té el que no pot comprar. Nosaltres no compràvem: heretàvem cultura igual que s’hereta la roba dels germans grans, dels cosins grans. I així va ser com ens vam fer un caràcter, una ideologia, un gust.

Les dues torres bessones del quiosc

A la portada del primer número de l’edició d’EL PERIÓDICO en català surt l’alcalde Clos, i no obstant hauria dit que l’alcalde era Maragall. També em passa amb Joan Carles I. Quan veig el rei Felip VI encara penso que estic davant del príncep. Fa por. Algunes vegades crec que aniré a Sant Adrià a agafar el BS o el 43. Però sí que recordo el que vaig sentir al veure aquella edició, el primer munt de diaris en català a peu de carrer col·locat al costat de l’edició en castellà com les torres bessones del quiosc.

 

Soc massa voluble i inconstant per mantenir-me ferm en una idea, en una opinió, així que he acabat optant per la barra lliure, per considerar que el millor és que cadascú faci el que li doni la gana. I això és el que se’m va acudir al veure EL PERIÓDICO en català: que estaria bé un diari escrit en l’idioma de cada redactor, de cada articulista, de cada humorista gràfic, de cada director. Un diari babèlic on un dia un periodista donés una notícia en català i l’endemà, si li venia de gust, ho fes en castellà. Que tothom s’expressés segons el seu gust sense donar explicacions. 

Notícies relacionades

Una altra vegada ha sigut 20 anys després quan he comprès, vist el que he vist, el sentit profund d’una edició en català, ja que es tracta d’una reivindicació i una defensa d’una llibertat col·lectiva, i per tant de la meva, que tant necessito.