¿Montilivi o Wembley?

Catalunya està dividida en dos respecte a més coses de les que s’acostumen a esmentar. L’última fractura separa els que consideren millor el que va passar a Montilivi que el que va passar al camp del Tottenham o viceversa. Són les coses del dret a opinar. La disjuntiva és sobre si fer arrossegar per terra aquí (casa nostra contra Cosa Nostra) és pitjor que a Londres. Que si et desarticulen la rereguarda set paios que l’any passat jugaven a Segona (i els quatre reforços que des del City ha enviat Pep Guardiola precisament per a partits com aquest) té més morbo que caure contra un Tottenham que és tan milionari com el Madrid i t’embruta la imatge internacional. No ho sé, és un tema dubtós.

Abans de viatjar a Girona, la parafernàlia mediàtica de Madrid especulava sobre si hi hauria problemes de seguretat. Després, a l’hora de la veritat, no va passar res malgrat que a Montilivi hi va haver molta presència policial especialitzada en porra. Contra el que deien les bromes dels que estan poc per bromes, l’autocar va viatjar sense problemes duaners i Floren va poder circular per la plaça del Vi amb la mateixa tranquil·litat amb què ho faria alguns dies després un conegut expresident local. Es xiuxiuejava (sense proves) que s’havia atrevit a provar una botifarra dolça sense necessitat que l’haguessin de tastar abans, preventivament, uns Mossos (com falsament es deia que havia sol·licitat ell) ni uns agents de la policia nacional (com falsament es deia que havia suggerit l’alcaldessa de Girona).

Però el Madrid sí que va tenir problemes de seguretat, encara que van ser d’una altra categoria. Sergio Ramos amb un any més no sembla ser el que era. Talla, punxa, trinxa, però no garanteix imbatibilitats. I aquest mateix any més que ha passat també ha restat de moment seguretat als també veterans Modric, Kroos i Cristiano Ronaldo. Potser es refaran, però els punts de Girona i Londres són d’aquells que si es donen després no es recuperen. Gràcies als seus tremolors, el Barça travessa una crisi de joc i de falta de brillantor davant el gol que a molts els sembla menys greu del que és. En qualsevol cas a Barcelona ningú demana canviar Valverde per Zidane, mentre que a Madrid es multipliquen les oracions beates que li demanen al cel aquest canvi o qualsevol altre que comporti que Zizou –ara que ja li han donat el títol de millor entrenador del món– es dediqui a una altra cosa.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Els que hi entenen una mica de futbol m’expliquen que això del Madrid no és circumstancial sinó estructural. Que com més s’animi l’habilitat regatejadora d’Isco millor anirem els altres perquè Isco és un gran entremaliat desorganitzador del futbol associatiu ortodox que intenten imposar Modric, Casemiro i Kroos. D’altra banda, l’altre remei, Marco Asensio, l’any passat semblava un Pelé blanc però ara es limita a jugar com un bon jugador amb poc lloc a l’equip. I als vomitoris del Bernabéu continuen apareixent pintades sobre Morata i James, als quals no apreciaven quan eren dins i s’enyora des que són fora.

Però, tornant a l’important, em mullaré sobre la divisió d’opinions entre Montilivi i Wembley: el millor encara ha de passar. Però, si s’ha de triar, representa millor els nostres sentiments el que va passar a Girona. Si et guanya el Tottenham els teus periodistes afins poden començar a vendre la idea que Floren acabarà fitxant-los Pochettino, Dele Alli i Kane, i tornar a posar en marxa la roda de difuminar. Al Girona el poden odiar, però ni tan sols és a les seves mans la possibilitat de comprar-ne l’ànima que ells no tenen.