Dos Santi Vila diferents: La Sexta i TV-3

Està de moda aquest polític. Les televisions se’l disputen. Estic parlant de Santi Vila. Dimissionari des de fa set dies com a conseller d’Empresa i Coneixement del gloriós Govern Puigdemont, sembla que ha decidit instituir-se en presidenciable i líder. Deixo als fins analistes polítics d’aquest diari la tasca de descobrir si és ell mateix qui s’autoimpulsa, o si té darrere un poderós grup que el propulsa. Jo em dedico només a l’anàlisi televisiva. I he observat que hi ha dos Santi Vila diferents, segons sigui la plataforma que visita. Dimarts, dia 31, va fer dues aparicions estel·lars. Primer va estar amb Gonzo, a El intermedio (La Sexta). Va ser demolidor. A casa vam disfrutar molt. Fixin-se quina meravella de projectils, en format bazuca, que va anar llançant durant l’entrevista: «El meu objectiu és anar a una independència ben feta, sense presses, sense forçar, sempre ajustada a dret (...) Em sentiria profundament incòmode si es reedités Junts pel Sí (...) Els socis de Govern, els d’ERC, no van tenir cap rubor a tractar Puigdemont de traïdor (...) La CUP seria l’últim partit amb què jo aniria a buscar complicitats (...) Hi ha hagut plantejaments i ocurrències propis d’adolescents en lloc de gent adulta». ¡Ahh! Quines perdigonades més boniques i a la vegada terribles. Quin retrat més trist, i més real, sobre el que ha passat, el que va dibuixar a La Sexta Santi Vila.

Poques hores després va estar a Més 324 (TV-3) entrevistat per Xavier Graset. Semblava un altre Vila. Completament diferent. Suau, alambinat, relativista... Evitant mullar-se, feia equilibrisme. El més enèrgic que va dir és que al Govern «hi havia dues ànimes, una, més abrandada i una altra, menys». Va evitar en tot moment assenyalar ningú. Va rebaixar fins a la docilitat el to que havia demostrat dues hores abans a La Sexta. És clar que l’entrevistador de Més 324 tampoc va fer res per ajudar a fer emergir el Santi Vila crític. És clar, érem a TV-3, amics meus. Però després de veure, un mateix dia, aquests dos Santi Vila, podem extreure’n una lliçó televisiva. La plataforma condiciona el missatge. El receptacle modifica l’epístola. S’ha aconseguit subvertir el Teorema d’Arquimedes: tota criatura submergida en un plató rep una pressió emocional que perverteix el seu discurs. En forma directament proporcional al grau d’omertá que en aquesta tele es practica.