Dues mirades

Cementiris

El passeig pel cementiri, buscant un nínxol familiar que no trobo, em fa pensar en tots els altres que he visitat

1
Es llegeix en minuts

Passejo pel cementiri. Hi vaig a buscar un nínxol familiar i no el trobo. Em perdo enmig de carrers i de places amables (hi ha places i carrers, en aquest cementiri, com si fos una ciutat) i topo, de tant en tant, amb un mausoleu on hi ha una estàtua del desconsol. Veig, en una esplanada, tombes a terra, sense nom, amb una creu de fusta sobre el túmul. Hauré de preguntar, un dia, de qui són i què hi fan, aquí, enmig de tants morts que, aquests sí, tenen nom. I fotografies. M’aturo davant un nínxol on el senyor, que és en una placa oval, descolorida, fuma un cigar ostentós. La senyora, també difunta, al seu costat, va mudada i molt maquillada. En una altra zona del cementiri hi ha una fossa comuna i una paret d’acer amb els noms dels que van morir assassinats per l’horror. Les dates dels naixements són diverses, però coincideixen tots, amb poca distància, en les dates de la mort. 

   

Notícies relacionades

La passejada pel cementiri em fa pensar en tots els altres cementiris que he visitat. Aquell on descansa l’home el nom del qual va ser escrit sobre l’aigua. Aquell on l’home contempla el mar, sempre recomençat, des d’una tomba discreta on, un dia, vaig deixar una pedra. Tots, poetes. El cementi-

ri marí on, en un dia de pluja, vam enterrar, amb tristesa i enyor, un home bo. Tots em venen al cap, aquest matí, mentre encara busco el nínxol familiar que no trobo. Tots els morts em venen a veure i els saludo amb una mirada discreta. 

Temes:

Cementiris