Bèlgica

Josep Carner, en el bell mig del seu exili, va escriure un poema emocionant que aquests dies molts hem recordat. Es diu Bèlgica i comença així: «Si fossin el meu fat les terres estrangeres...». El poema té, com a mínim, dues lectures. Un elogi de la vida senzilla i civilitzada –centrada en Bèlgica, per mor del títol– i una innegable declaració d’enyor, l’esgarrifança suprema que sentia qui volia per a Catalunya aquelles mateixes bondats que el poema descriu en relació a un altre país, aquest sí, civilitzat, un locus amoenus on «viure quiet, no mai assenyalat». 

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

El fat de Carner van ser justament «les terres estrangeres», no pas com una possibilitat sinó com una evidència real. És així que Bèlgica no es planteja com una hipòtesi de vida futura sinó com l’espai on viu (i morirà, el 1970) i com el temps on li hauria agradat viure si Catalunya no s’hagués ensorrat davant el feixisme. És, alhora, un recordatori melancòlic de l’«insistent civilisme» enfront de la barbàrie i una descripció horaciana de la vida reposada, lluny de les excentricitats i de l’horror.  

Hem evocat Bèlgica un dia d’octubre en què hem sabut que l’assumpte de l’arxivament de la nota de premsa de la fiscalia general que acusava Puigdemont de rebel·lió era Más dura será la caída. Hem pensat en un país on no fossin possibles aquestes bromes casernàries, un país «on tothom s’entendrís de música i pintures/o del bell arbre japonès quan treu la flor».