Strauss i l'escriptura fosca i antiracionalista

Per a Leo Strauss hi ha dues formes d’escriure, una d’exotèrica o vulgar, a la qual tots estem acostumats, i que entén tothom mitjanament alfabetitzat, i la manera esotèrica, l’execució i comprensió de la qual només estan a l’abast d’una elit cultivada. La manera esotèrica és una forma d’expressar-se que posseeix regles d’escriptura que s’escapen als no iniciats i als lectors que no són prou intel·ligents. La separació entre una i altra és a vegades borrosa, cosa que en realitat representa un avantatge per als que pretenen encobrir les seves verdaderes intencions.

Posem per cas 'Huis clos' ('A porta tancada'), que es va estrenar a París el 27 de maig de 1944, sota l’ocupació alemanya, i que havia escrit un any abans Jean-Paul Sartre. L’autor i una part dels contemporanis que van assistir a la representació consideraven que tenia dos nivells d’interpretació, i que un d’ells incloïa una crítica a l’Alemanya nazi. No obstant, els nazis van autoritzar la seva estrena i fins i tot hi va haver un gran nombre d’oficials alemanys que van acudir regularment al teatre Vieux-Colombier sense sentir-se al·ludits, o almenys sense exterioritzar-ho.

En plena segona guerra mundial

Persecution and the Art of Writing es va publicar el 1952. Conté una introducció i quatre articles que van aparèixer als Estats Units entre els anys 1941 i 1948. El títol del volum és també el del primer assaig, un text breu i aclaridor del 1941, enmigde la segona guerra mundial, on Strauss plasma la seva visió de l’escriptura esotèrica. Exposa el problema de la persecució política o ideològica que pot patir el filòsof o l’escriptor independent per part de l’autoritat, i manté que aquest disposa de les eines necessàries per eludir-la. 

«La persecució no pot evitar el pensament independent», sentencia Strauss. Qualsevol intel·lectual pot imprimir el que pensa sincerament, sigui el que sigui, «sense caure en cap perill», «sempre que sigui capaç d’escriure entre línies». I a continuació explica que «l’expressió escriure entre línies indica el tema d’aquest article». Només quan l’intel·lectual heterodox «arribi al centre de la discussió, escriurà tres o quatre frases en aquest estil fi i viu apte per atraure l’atenció dels joves a qui els agrada pensar».

Els tres assajos del tema jueu

Els escrits de Strauss desborden marques i senyals, pensaments inexpugnables per al no iniciat que es poden quedar ocultss per a aquells que no sàpiguen llegir entre línies, i que poden ser inquietants per a qui sigui capaç de llegir entre línies. Strauss afegeix que Spinoza era «un cristià amb els cristians» en els mateixos termes en què Pablo era «un grec amb els grecs i un jueu amb els jueus». Els tres assajos de tema jueu, en què Strauss sembla sentir-se còmode, van veure la llum solts en publicacions dirigides preferentment a jueus.

El més interessant, i en el qual Strauss s’expressa amb més llibertat, és el de Spinoza, que es va publicar a Proceedings of the American Academy for Jewish Research el 1948, o sigui una vegada acabada la segona guerra mundial, quan el perill nazi havia desaparegut, i el mateix any en què es va crear l’Estat d’Israel.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

No caldrà insistir en el fet que l’autor va ser un fervent sionista des de la seva joventut a Europa i que als anys 50 fins i tot va viatjar un any a Jerusalem per donar classes a la Universitat Hebrea. L’escriptor intel·ligent que es dirigeix deliberadament al lector intel·ligent, i no al lector comú, utilitza tot tipus d’artificis per comunicar-se amb ell, i per expressar opinions que no es poden dir en veu alta sense perill de caure en la persecució.

En el delicat context social i polític del 1941, en plena guerra, sentint-se segur als Estats Units, Strauss ja va carregar contra el racionalisme. La mera elecció dels temes teològics dels seus assajos, i sobretot el tractament que en fa, ja suggereixen que no combrega amb el racionalisme. Ho assenyala de manera subtil, com en el següent paràgraf: «Durant les últimes dècades, la tradició racionalista, que havia sigut el denominador comú dels punts de vista més antics, i que encara era bastant influent en el positivisme del segle XIX, s’ha transformat o directament ha sigut rebutjada per un nombre de gent cada vegada més gran. Si aquest canvi s’ha de considerar progrés o decadència, i en quina mesura, és una qüestió que només el filòsof pot respondre». Evidentment, Strauss, considerat el pare ideològic dels neoconservadors, rebutja clarament, en la seva escriptura esotèrica, el racionalisme.